La pols en el taller.

Emplena en els prestatges la tristesa.
Brúixola que omple el calaix d'esperances.
Espectore, i tus amb força coordinada
i els remolins del ventilador arrepleguen
la seua langida laxitud de sang de fustes,
de serradures exaustes. I enlla el paper brut i
pegalos pels sucres, que rep la porta famolenca.
Arriba sense por un dia, cal·ligrafiat amb terra,
terra agra d'herba marjalera. Els ocells vénen
de niar i acudeixen perplexes al ritual
de les primaveres curtes i tardanes.
Són, sense voler, àrbitres de la poregosa acritud,
de les espelmes buides en l'olorosa taula fustera.