Quartet a una Clivia, que ara al mes de novembre,
es pensava que era la primavera del any que ve.



Esclata la natura i la passió
En una primavera arravatada
Que baix d'un arbre vell, impressionada
Sembla en un fanal de lluna, una cançó.

27 d'octubre Arc de Sant Martí a "la vall"

Aquest matí anava en direcció a València i he vist un gegantí arc de Sant Martí, a mes o menys l'altura de Tavernes de la Valldigna per Borderia,impressionava la seua claredat, eren les huit i mitja del matí, tots i cadascun dels colors del arc es veien reflectits per eixa interacció de llum i aigua. Els matins en aquesta part de la nostra geografia són impressionants uns dies eixe sol que quasi es pot tocar i es pot mirar sense por a enlluernar-se al eixir per l'horitzó, eixos núvols a baixa altura, que semblen muntanyes multicolors, eixe verd de la marjal mesclat en la humitat dels ullals que fa que la boira recree un paisatge llunya i màgic. Quan un rei va passar per ací, allà pel segle XIII, no m'estranya que pensara en nomenar eixa vall per a fundar un indret per a un déu, per la seua bellesa i per la seua frugalitat i per la impressió que causa veure que és un abric dels vents i de les tempestes de la mediterrània.

EL BARRANC DE L’ENCANTÀ A BENIARRES.
Un curt camí a la vora del rierol que va a ajuntar-se mes endavant al riu gran i al final del camí una sendera que puja cap a munt al forat gran que hi ha a la paret del començament del barranc, des d'ahí, de fora ,veig a Andreu mirant amb uns prismàtics, està buscant a l'encantà que esta a un centenar de metres des d'on estem, cap endins del barranc. Ara, des d'ací dalt tenim que baixar al sí , amb una miqueta de paciència perquè està molt empinat, entre albarzers i rames i amb la perícia del amic Andreu baixem al fons i ja sense aigua comencen les pedres, xicotetes, mitjanes, cudols, grans i mes grans alguns que son com muntanyes i altres tan grans que apenes si podem passar a traves dels forats que deixen, rames i matolls de baladres que tenim que travessar, mes i mes pedres de tots els colors monocromàtics, del blanc com la neu, passant per una immensitat de grisos ,al negre. Recorde haver vingut a aquest mateix paratge tenint huit anys, en una excursió de la escolania del Palau del Duc de Gandia i després amb els germans Llorca, tenint-ne tretze o catorze,en una acampada, la primera de la meua vida, tots sols, de la que recorde que fregíem bolets en una paella. Un indret diferent i amb alguna cosa màgica que atrau.

Baixar lentament pel camí que va perdent-se poc a poc i cercar el triangle de mar. Allà baix junt a la rocalla nua i escarpada veure les ones venir amb una força desenfrenada i piramidal fins a fer una muntanya d’aigua que romp contra si mateix i es mou desembridada. Oir com trona i veure com llampega, i tornar al camí ample de dalt i fugir de una tempesta que tot ho arrasa. Com si eixe lloc de la costa fos una violenta baralla entre el foc, la terra, l’aire i l’aigua.

Fugir

tornar

veure

oir

fer

venir

veure

cercar

baixar

II

Forta trona la cadena, violenta

trenca al compàs del vent, el seu accent

lluita i esclata, ja era hora, la gent

per fi, la revolta reclama, atenta.

Dignitat, paciència, cadència lenta

reclamem el drets humans, lo adient

policies pels governs manats, se sent,

volen trencar, la lluita no violenta.

Agafar el carro de la revolta,

democràcia mana, ja tot es global

el quinze d'octubre, com l'altra volta

unirem esforços, ara ja es total

ho demana el món, i ja no se solta

a pels poderosos, que parar-los cal.

Ximple, un passeig amb la càmera fotogràfica al muscle per a donar fe de que, el camp, les pedres, els arbres, els matolls i les flors i els insectes, existeixen, les llars dels llauradors, les sequies, l'asfalt pedregós, el si d'un barranc sec, una alqueria baix de les palmeres, al bell mig dels tarongerars, que sembla que van quedant-ne pocs, i anar descobrint que un paisatge que estava amagat, i ix a la llum per les coses de la passada especulació immobiliària i la actual crisi, el rovell del enreixat s'acumula en el seu interior, quina panoràmica mes bella. Pense : -.Alguna cosa està morint, tardarà ben poc en regenerar-se.

Allà dalt octubre.

Es un lloc on es pot dir que sembla que es un habitatge, allà dalt, l’herba ,fresca i d’un verd clar inigualable, per tot arreu com si el jardiner hagués anat a retallar-la, allà dalt,les floretes de safrà per tot arreu, un paradís, brisa, suau nomes, els monticles no deixen córrer el vent fort de dalt de la muntanya, mes cap a fora el precipici, i des de el precipici, el paisatge ,el bast paisatge que va fins a la mar , apenes a deu quilòmetres. De la muntanya abrupta i salvatge, al pla llaurat per rierols , a la mar ,la ampla mar,i ací dalt un refugi, la nevera, derruïda, però un refugi a la fi, recorde haver dormit al ras, ací dalt, quina frescor mes neta quin paradís aquest paratge, sembla que no hi haguera res millor, i mes amunt, el piló on els vents , els quatre vents, no deixen esser viu tranquil, on l’aire es violent i incomode, quina paradoxa,es fastigós lo de mes amunt, es lo mes alt de la Safor.