Tancar una porta,

acostar una cadira a la finestra,

interioritzar sentiments

que abruptament ixen,

i afloren a la pell dels indecisos,

serà que ja no es pot tenir una conversa,

i els amics han fugit,

provoquen en mi l'enyorança d'altres indrets,

he vist avui una senda profunda i obscura,

els arbres i matolls cobrien com un túnel la seua llargària,

al fons un badall de claredat s'obria cap al cel immens,

veure de nou tot el que ja no es podia veure.

Tancar una porta,

interioritzar sentiments

que afloren a la pell dels indecisos,

els amics han fugit,

he vist una senda obscura,

al fons, un badall de claredat s'obria cap al cel immens.

Tancar una porta,

serà que ja no es pot tenir una conversa?

Al fals judici de València

Sorgeix, exageradament furtiva
la mà del que amb la força dislocava
els braços, d'aquells als que hi odiava
assaltant amb raó i defensiva

la condemna serà al final viva
per raons i imatges que guardava
en els calaixos que la taula assetjava
en un despatx junt al mur, dissuasiva

és per a tu un amic, prebenda clara
del temps que no deixarà badall ara
i no deixa de ser inescrutable

res és per a sempre,si agradable
el que tots dos hem passat, feliç i lleu
roba embrutida s'hi farà en breu.

El riu viu, i és riu amb el niu

d'una garsa reial que a l'estiu,

espantada pels embussos de la gent,

aclaparada, en un moment,

amb tarannà irada,puja sense senda,

per mirar al marjal, avui en venda,

i s'allunya a l'esglaó d'allà dalt

del gloriós Montdúver, d'un salt

i vol veure's , a si mateixa com ser,

un pardal, una gavina, un ànec o un ginjoler,

i no un au gran i fastuosa,

que destorba per voluminosa,

i com que estem com estem

pel que veure'm,

també li tocaran retallades

i la crisi, la fotrà, !!ausades!!,

que la famolenca garsa, sense entendre el que passa

es quedarà sense casa

i no els hi quedarà mes remei a les bunyoleres

sense fronteres

que demanar permís,

per a fer un decomís

a l'ajuntament,

i donar-li un plat de calent,

malaurada crisi,

per a que la pobra garsa , no es tire al vici.

a la pintura

Benaventurada, minsa i lluent

de tan sublim i suau, indecorosa.

Un oli és rondalla olorosa;

color,dolor ,record i amor pacient.

El blanc del llenç de lli, és color en ment

llapissera, carbó, negror pastosa

el verd ,el roig ,el groc, el blau o rosa

se n'assabenten per fi , són un corrent

del volum i la plana curvatura

que recull al seu sí la imatge virtual

de la llum, del blanc llenç i la textura

del pinzell que acarona la pintura

que a sobre deixa i torna textual

la veu que un home nu vol fer immortal.

Un feixista de molta substància

Ho recorde de sentides ,

a les primeries del anys seixanta

el meu pare era el seu xòfer,

i em contava coses de la seua feina;

en els seients posteriors del seu cotxe

sempre trobava monedes.

Menjava només pomes,

un plat i un ganivet eren les seues armes de supervivència,

també una ploma i un paper blanc,

es desplaçava a sovint amb el meu pare per a anar a comprar

el diari a València,

seria per a percebre la brisa matinal de l’Albufera

amb la finestreta del darrere de l'automòbil oberta.

Vivia en una cambra del “Hotel Bayren” amb la seua mare, una anciana no se si venerable

que queia de vegades del llit i es quedava a terra

cantant el “cara al sol”,(em sembla recordar algun personatge de Berlanga)

la cançó que ell va ajudar a escriure un dia

i ens la va fer odiar als de la meua generació;

també li va contar al meu pare això del seu afusellament,

ho contava a tot el que se li creuava per davant

em vaig assabentar mes tard en llegir-ho en “Soldados de Salamina”

era un paràsit de la societat del seu temps,

no va conèixer en absolut, ni de prop,

la paraula democràcia,

era un home del règim franquista

exclòs, perquè no tenia pèls en la llengua

i no tenia disciplina,

els seus fills havien eixit uns rojos impertinents

i ho lamentava molts dies.(mi hijo el rojo)

Els capitostos locals del règim li tenien por,

havia sigut un feixista de molta substància

un dels intel·lectuals del règim de Franco de la postguerra

i temien els seus enfadaments i les seues fanfarroneries

va incloure la paraula “españolear” en el diccionari de la llengua,

maleïda paraula, tènia als perifèrics de la “españa rota”, agafats pels ous.

Aqueix era per a mi, el falangista i feixista Sánchez Mazas.

Aquest sonet perfecte, el va escriure aquest home el mateix dia que va

néixer a Barcelona el meu pare, pot ser siga una coincidència

però ho vaig trobar a la xarxa i vaig recordar el de més amunt.

Recorde el "Pluja teatre", eren els setanta del segle passat,
fa com trenta-huit anys.
Leon Felipe era un poeta maleït pel règim d'aleshores.
"Errante" ens va fer veure que açò havia de canviar, també a Gandia.
Recorde una funció en un recinte del col·legi "Esclaves", la gent hi participava.
Després han passat moltes coses,
bones i dolentes per a tothom.
No se si s'ha convertit en un negoci, podria ser,
és el treball diari el que fa que sobrevisquem les persones;
estic segur que si tornen els anys dolents de llavors
ells continuaran lluitant per les llibertats ,com ho han fet sempre.
Ara volen callar-los, i ho fan amb la ignominiosa arma d'apartar-los del poble,
assetjant-los.

Mai no podran fer-ho
Perquè no tenen la raó.