Magmainfernal .

A veure, tu, amic dels coneixements i de la desconeixença. D'allò que algun dia serà conegut per tots o almenys per aquells que vulguen conèixer-ho. Quin és el sortilegi que amaguen les entranyes de la terra? Per quina entrada hospitalària podrem introduir-nos en el fons i veure les seues inhòspites fluctuacions? El seu magma i la seua eterna foguera? El seu infern?

Potser en el més profund de la terra trobem un dia allò que mai haguérem cercat en l'exterior. Encara que ho intuirem. Com els humans van idealitzar en l'antiguitat alguna cosa que llavors desconeixien encara que ara sembla obvi? En les profunditats de la terra una gegantina bola de ferro incandescent fluctua, volteja a dreta i esquerra, a dalt i a baix sense rumb, arrossega cap a si tot el que en un moment s'allunya de nosaltres, ens fa que estiguem pegats al sòl. I si un precipici s'obrira als nostres peus cauríem, sense dubtar-ho, cap a la bola gegant encara que mai arribàrem a ella si no fóra desfets , gasosos, aniríem irremeiablement cap al seu centre i del seu centre a l'èter. Al no-res.

cementeri

En el cementeri.

L'agrimensor sols prendrà la mesura

té una gran feina al terreny alhora

si veieu que tot cansa, aneu fora

pensareu que és traça, i és arquitectura

l'arquitecte dibuixa la línia i la floritura

i arrimant les fulles anirà per la vora

cadascuna d'elles hi serà a una hora

d'esta vida nua i trista que és sepultura

el fosser, arreplega de les fonts d'un ofici

i veurà del túnel el llum del fi d'esta crisi

invocant allí la pluja que els arbres demanen

l'indigent esgota les flors que s'encomanen

i rep sense ganes la mort greument mesurada

d'un home que va ,i la vol, voler dibuixada.

SEGÀRIA

SEGÂRIA

Veig al sud, Segària viu

gaudir de tu, ser ofidi, serp voluptuosa

veig allà la teua imatge

contrafort salvatge de serralada destrossada

pel camí de pedra embrutida.

Imaginari verd, veure i trobar al teu si

un home gitat i estirat, i al fons, la màscara mortuòria

d'un llunyà Indi d'Amèrica.

Quina és de les dues la veritable?

La que unifica amb aigua i terra

les comarques dividides,

les províncies que acull.

Que tindrà aquest lloc per ser tan sensual?

A les vores dels camins treballen totes les putes

en aquesta part del país que comença la fi de la industriosa Europa.

Jump...

Frío y compacto ,el rumor seminal

en su anaquel, supura desfibrado

el óxido que en su hipérbole arrincona

y quiere matizar el brillo a sus vapores

pronto vera la ruptura de sus hilos,

atormentados, híbridos, invasores

que atarantan levemente y retroceden

vertiendo a la parca matriz sus sudores.

La cálida brevedad del lácteo sorbo

la húmeda virtud del acto leve

sumido en senectud que hoy agrede

forzando rectitud, músculo corvo

gritando pavoroso,un suspiro

se aleja plácido, lúbrico y sereno

calmando su pereza de día breve

alzando el declive en la cabeza

del muerto que por morir revive.  

Hipermétrope,solo con un ojo,

hay un cielo gris, que se amaga y cruje

da puertas al campo, hay que ver que empuje

llega el Cíclope,la tormenta al rojo

cerca de un síncope, ya es un despojo

marmórea luz que un cantero buje

no hay en Europa broker que le puje

al no ser de un miope, es un trampantojo

y ver de cerca por tener al alba,

un futuro incierto, que le hace falta

tal, cual intermitente cruz de Malta

esta entre ruinas y paro a mansalva,

necia Germania ,que llega y no salva

la vieja Europa, y, el mercado asalta

(1 de diciembre de 2011)

l'immens u.

La vareta trencada.

El veig moltes vegades. Continua sent veí a la meua ciutat. Sempre recordaré una anècdota infantil de la que ell va ser protagonista i que per a mi va ser molt important i va canviar en mi la manera de veure les coses . Va trencar, (mai millor imatge) el concepte que jo tenia fins aleshores d'autoritat.

El mestre de la Quarta,"Don Vicente", era un gat corregut i sabia que els xiquets a la mínima que els deixara , fugien dels deures o les lliçons, i a les seues mans hi havia unes ferramentes(sic) i condicions per l'ensenyament que possiblement no s'hi tornaren a repetir. Ja feia un munt d'anys que als col·legis s'aplicava la "llei" del mestre tot- poderós i l'alumne servil i acovardit. Tot fora per l'eficiència dels estudis. La vareta , les orelles de burro , els estirons d'orella i el sadisme eren les armes d'alguns dels mestres d'aleshores. I "Don Vicente" no era aliè a eixos costums, és més , ell, era una vertadera institució en el col·legi per la quantitat d'anys que duia fent eixes coses. Tenia l'home doncs, una vareta fineta , diria jo que tindria un centímetre per un centímetre de gruixa per seixanta centímetres de llarga, era primeta i flexible. No sé de quina fusta era , però crec mes bé, pel que recorde, hauria de ser de pi. Embrutida i ennegrida pels anys, les vores arrodonides i corcades amb marques que volien assemblar ratlles per a mesurar no se qué. Semblava, que la vareta, era també per la seua antiguitat, tota una institució. Com un objecte ritual al que tots els xiquets li teníem un respecte i una por que ja volgueren molts dels objectes religiosos d'aquell temps. És el cas que quan no ens sabíem la lliçó o no fèiem els deures que tocaven o quan tocava fer-los, la vareta s'interposava entre els xiquets i de vegades la por, feia, que s'hi feren els deures sense gana ni aplicació, però que s'hi feren.

L'anècdota la recorde sols pel final que va tenir, no sé quin era el motiu pel qual, el xiquet, estava

castigat, amb un parell de llibres a cada mà , els braços en creu i agenollat davant dels pupitres dels alumnes, junt a la taula del mestre. Ara si, recorde que al xiquet , li tremolaven els braços de cansat que estava, i el mestre, punyeter perquè si, li pegava xicotets colpets a la part baixa dels braços i als muscles amb la vareta. De cop, el xiquet s'alçà, agafà amb força la vareta i amb una rabinada la trencà amb el genoll i per una finestra oberta la llençà al carrer. El mestre, es quedà bocabadat a l'igual que la resta d'alumnes. El càstig posterior no el recorde, imagine que seria un tant més fort, però la qüestió fou que amb la vareta trencada alguna cosa més es va trencar en els nostres xicotets cervells.

Els comiats de fadrins.

(És sols la meua opinió. Qualsevol en pot tenir qualsevol altra i li la acceptaré sense més i si me la diu i quede convençut, la defensaré com si anara en joc la meua vida . O no. Pensant-ho bé, pel que toca de moment, sols la acceptaré.)

Quan jo era un jove a punt casar-me no es feien els comiats de fadrins que es fan avui, no se si seran mes divertits o no, però açò d'ara em sembla d'una ridiculesa sense parangó. Els uniformes són pel que sembla una de les més importants parafernàlies d'aquestos esdeveniments. Altres són les borratxeres, el puterio i el cridar l'atenció pel carrer sense més ni menys, això també és més antic. Fa anys es feien altres coses i els uniformes d'aleshores els joves els teníem avorrits pel que significaven de patiment, i obligatorietat. Als xics de vint i pico, no ens quedava més collons que anar al servei militar obligatori i volguérem o no, havíem d'anar disfressats a tota hora amb la uniformitat que pertocara. El que es fa ara, sembla més divertit. Però. És precisa la uniformitat? Que passa . Que a eixes edats, d'una u altra manera s'ha de anar uniformat? I les xicones també? Les de la meua generació,quasi arriben a disfressar-les d'infermeres a la “Seccion Femenina” ara semblen més soltes (o més escardalenques) i van de “Marilyns” o de “Conillets del Playboy”. Amb elles, la societat no ha avançat gaire.

                 PARC NATURAL DE L'ALBUFERA

 

Nocturna.

Aquesta passada nit he dormit al cim del Mondùver.

Beateri alcalescent i prorrogat de la ínclita Gandia.

Cada pas, allà dalt sembla un rebombori de xicalla.

Darrerenca al pas de les microones dolentes i feridores.

Els irreverents antenaris estergidors i apuntalats,

fixen els oïts i despullen al cel la seua inquietant llunyania.

Gaudeixen els inanimats matolls de la felicitat dels quatre vents.

Haurien defugit al cim piramidal i s'amaguen al seu si.

Incandescents, els llums pugen i baixen sense descans.

Ja s'escolta, a les dotze de la nit, el manifest per la natura.

Kilòmetres de foc, setmana passada, endarrereixen la propera apujada.

Lluny, s'escolta la guitarra i un cantor identifica

moribunds mons, que avorrits de tot, pugen la muntanya.

Nomenclatura desconeguda, refugi de la antiguitat paleolítica.

Ocupen les seues bores baixes, el Parpalló i la Drova.

Primer home Saforenc en conèixer la seua hostessa.

Quina seria la vida d'aquesta gent? Quins els seus gestos?

Romandrien amb la fortalesa de les seues cames.

Saviesa i bondat sabrien d'acompanyar la feblesa dels ancians.

Tendra infantessa, la brutícia ofuscaria la seua ignota bellesa.

Un dia vaig veure quin era el darrer prodigi fet al seu faldó.

Vint segles per vint no foren suficients per a guarnir-ho.

Xafardejos constants i inútils feren que perdés el

zel ardorós i cruent dels bruixots que dibuixaren al cavall.

Corrupció , Còdex i lladronici.

Aquesta setmana, una vegada més,hem vist que l'espècie humana compta entre els seus membres i té al seu abast personatges d'allò més enrevessat i contradictori, encara que siguen delatats per ells mateixa per la quotidiana forma d'actuar, canviada de forma inusual, quan canvien els seus hàbits, a l'haver produït un prejudici a la societat a la que pertanyen.

Si el lladronici ablaneix els cervells dels qui s'han acurat en això, i sembla que, així, es resol la seua situació, pertocant-li a l'actor, ser sotmès a la pena d'un càstig que per ser, és d'allò més ximple o ni tan sols això, només una xicoteta reprimenda o amonestació social no massa mal vista, i un, “aparta eixes mans” un poquet de la teua víctima.

Això ho estem veient darrerament, desgraciadament i molt sovint, en molts àmbits, sobre tot socials. Possiblement els actuals medis de comunicació i les xarxes socials de l'Internet són els culpables que hi estem molt més assabentats que abans d'això.

El retrobament amb les nostres arrels depredadores, fa, que mai no ens conformem amb el que la resta de la societat ens deixa tenir. Amb el que s'aconsegueix explotant a uns desarrelats, furtant joies o diners fàcilment, i explotant de nosaltres unes actituds, de vegades, rastreres i desconnectades de la bondat, ens fa la impressió que creguem que anem a ser eterns , i no, mai ho serem. Pensem que un dia, el menys pensat, sense voler-ho ens veurem vivint o morint en la més absoluta de les misèries i no podrem fer res, si no ho evitem d'una forma o altra, la que siga.

Eixa és la raó fonamental per la que roben aquestos personatges intemporals, a mans plenes, amb el consentiment ( I coneixement?) de tots nosaltres. I a algunes persones del seu entorn, no els sembla cap delicte, més bé, de vegades ho aclamen com una ofensa al qui és el veritable ofensor social. Hauríem de conscienciar-nos i veure definitivament que el nostre destí no té perquè ser precisament eixe i el deguem i podem canviar. Hauríem de fer una revolució regeneradora i trencar tot el que comporta tenir una societat com la que en un moment donat ens van fer creure que ens donaven els nostres antecessors, i, ara, irremeiablement, pel que es veu, està a punt de trencar-se en un munt de trossos.

                                Lluna del trenta de juny del dos mil dotze des de la platja d'Oliva

Quartet al Sol

Veig a cada pas un astre que imita,

la celeste immensitat dels horitzons

la incandescència d'un arc farcit de fotons,

amb una clau de volta infinita.

Rambla.

Era un arravatador plaer, i quan estava de viatge per Barcelona anava a passejar a les Rambles i a seure'm a una de les incomptables cadires de les vores per a veure passar a la gent. Quin carrer més encisador. No era el consumisme aclaparador el que incitava a la gent a passejar. Mai he vist en ninguna part del món un carrer com aquest. Sempre com atabuixat per uns i sense ordre pels altres. Les més variades races i classes de l'univers humà i animal hi són presents i conviuen sense entropessar. El“trilero”escurabutxaques es mescla amb la beata tardana i el travesti amb l'artista del pot més incongruent i coent, la puta amb el guiri i ,el “marine” americà amb el lector impenitent de novel·les de Corin Tellado. Quina immensa quantitat de revistes, diaris, llibres, i tota la parafernàlia de futbolers i intel·lectuals hi ha als seus enormes quioscos. Quantes flors i quanta mescla de olors, del més pudibund de merda pura i escorredissa dels claveguerams a la fragància irresistible de la jove virginal o a l'olor mariner dels molls que conformen el seu inici o final.

Les preguntes trampa d'un examen d'accés.

Me'n recorde fa un munt d'anys que als xiquets de l'escola ens varen fer un examen per a ingressar a fer l'ensenyament secundari a un lloc on ens feia molta il·lusió anar-hi. En aquell temps jo anava a l'escola a un col·legi religiós dels Jesuïtes prou conegut a la ciutat i des de allí als xiquets més integrats dins del col·legi quan acabaven l'educació primaria , que aleshores era de cinc cursos, els feien un examen per a fer l'educació secundaria al col·legi que aquesta institució religiosa tenia a una de les seues seus principals en l'estat espanyol i de les més importants del món d'aquesta ordre . El Col·legi del castell de Javier a Navarra, que era el col·legi d'on eixien els Jesuïtes espanyols amb més tarannà.

L'examen constituïa una forma de triar als xiquets que de xicotets demostraven unes actituds religioses més marcades i era un examen d'allò més fàcil, com tot allò que feien en eixa institució, que era, si més no, fàcil i atractiu i reportava una inquietud aventurera que feia que els xiquets no ens hi sentírem incòmodes sinó més bé protagonistes actius de tot allò que sempre ens feien fer. Sempre recordaré de xiquet els viatges i les aventures que ens feien passar als infants de 8 o 9 anys i les històries fabuloses que ens contaven els rectors que moltes vegades eren missioners allà a l'Amèrica del sud i sempre tenien coses, que ens semblaven meravelloses, per desconegudes ,que contar-nos.

La sala on fèiem el examen era un lloc ben conegut pels xiquets, ja que era la sala de lectura de la Congregació Mariana, on passàvem les vesprades de l'estiu, llegint tebeos de herois mesclats més sovint del que volguérem amb els de " Vidas Ejemplares" de l'Editorial Novaro i altra literatura molt ideologitzada i massa melindrosa. Allà ens asseguérem a les taules i ens donaren uns papers impresos amb un serial de preguntats amb varies opcions per a contestar en cadascuna. No recorde massa bé l'examen, el que si recorde perfectament va ser que al rebre el resultat, que per a mi va ser negatiu, i en aquell moment no ho vaig comprendre massa bé, ja que estava segur que havia contestat a totes les qüestions amb regularitat. El problema, segons vaig dilucidar més tard, era un altre, era una pregunta trampa i tots aquells que van contestar com volien que es contestara aquesta pregunta, van poder accedir al lloc on estaven disposats a anar.

La pregunta tramposa era : " A cual de estos personajes quisieras parecerte : 1- Tarzán de los monos

2- San Francisco de Borja  3- Superman  4- Miguel de Cervantes" i els xiquets responien amb respostes de xiquets, els més actius o bé Tarzán o Superman, els més sabudets, Cervantes i els més religiosos doncs San Francesc. I eixa ultima era la resposta correcta per a poder llaurar-te un futur amb els jesuïtes. Menys mal que jo vaig contestar "Tarzán de los monos".

M'afanye en arribar a casa meua,

i trobe en el camí mil subterfugis

que allunyen la tardança dels desficis,

sumant-se a prejutjar en falsa treva.

Veig a cada pas , un aparador de la vida

dels allunyats somnis irreverents,

veig silencis harmoniosos i febles,

m'acompanye a cada instant per les

angunioses i cridaneres paraules del proscrit,

d'aquell que un dia sense voler va deixar el pa

a la porta de sa casa i va fer que els lladrucs

i el empinats arbres de la frondosa serra

foren tancats en el mobiliari de la palatina vida

dels Ducs.

Arraulit, sense vergonya, acudeix al crit del més enllà

i veu com els déus s'apiaden de les vanitats dels

rapinyaires.

Al 15-m

Al 15M

Un missatge arriba al meu oït

d'un ocell que piula fort en la gàbia

atabalat hi sento un glop de ràbia

que sacseja força fúria el meu pit

Dies de màgica , arrodonida i fastuosa creativitat a la Marina Alta (Benissa) 

 Olives xacades, recentment xacades de l'olivera d'allà dalt, cap a La Fustera en una caseta al bell mig de la muntanya costanera, a prop dels penya-segats serrallosos de la mediterrània. Baixar a la platja pedregosa a la llum de la lluna plena sense cap aguait de llum elèctrica. Ciris i te, meravellós te, de la fabulosa Índia. Dibuixos que conten històries amb multitud d'històries dintre del imaginari desbordant de una jovent que em fa sentir una nova persona arribant a un món màgic, imaginatiu i immaterial. Només fins a fa un any em quedava un de aquells joves de Benissa, ara ja ha faltat, i hi serà amb el que ell més estimava d'aqueixa terra., la mateixa terra i el seu vi impregnat d'olors de un raïm que mai ,en el altre món on visc, he pogut trobar per molt que busqués. On hi estaran els altres?. Quina imaginació mes realitzada amb l'art de una jovent que reflectia en les seues obres la supèrbia generositat de donar al món allò més profund que neix de l'artista i no demanar-hi res , ni al món , ni a ningú. Donar-ho tot per donar-ho, pel plaer estètic. Crear alguna cosa que no hi estava i a partir de eixe instant hi estarà per sempre més.

personatges

Personatges ficticis del meu poble.




Hi ha uns personatges al meu poble que són, si més no, d'allò més actual i intemporal, hi són molt més vius que moltes de les avorrides persones que hui, hi fem vida en la nostra ciutat. Puc anomenar el cas de “el beatet”, personatge virtual on els haja i un dels més vius als quals, els veïns del meu poble li tenen una adoració i una devoció que ja volgueren alguns polítics que avui manen al nostre poble, que a la primera de canvi són exalçats i al rato injuriats i tirats al fem,com els de la foto que acompanya aquest escrit.
El devocionari popular del meu poble té en aquest personatge virtual un dels mes vius. No hi ha esquerres o dretes que valguen quant parlem del beatet, és un personatge intemporal i en totes les cases de Gandia on hi ha una miqueta de seny gandià, ha fet algun que altre més que sospitós miracle i se'l hi té present, en un, o altre moment.
No fa massa temps, a la Vila Nova han ficat una escultura del beatet, un tant, no se com.... Mira el beatet cap a la seua capella i hi té a la mà alguna cosa asseguda que sembla una granera, però, esta ficada d'una forma que la veritat, sembla que el beatet està fent, ...alguna cosa impúdica,que públicament no està massa ben vista. Hauríem els gandians de dir-ho?. O és una mes de les coses que fan que la nostra ment, escatològica i valenciana, fallera, estiga sempre rient-se de nosaltres?.
El Professor Cabo, Kitin Nogueroles, Paco Maria, La Delicà, el ínclit Sant Francesc, i per suposat Benavent i Panxaverda, són, tots ells personatges que formen part del ficcionari del poble de Gandia , però sense cap dubte, no hi ha cap d'ells que arribe a la condició de ser “per se” gandià com el beatet. Encara que, tots els anomenats tenen la capacitat de fer que ens retrobem a les nostres arrels i mereixen també el record i l'estima de tots nosaltres, perquè malgrat tota la seua fama,o infàmia, en alguns casos efímera, en altres actual, mai no van traure benefici particular per les seues aventures, més bé,el benefici li'l varen donar al seu poble.

L 'Ahuir.

2012, dilluns de Pasqua, dotze del matí, un Sol brillant, cap nuvol. Passeig pel cordó dunar de la platja. Des de Gandia es visualitzen el edificis baixos de la platja de Xeraco. Un caminet ni massa assenyalat ni massa ample s'insinua pel cordó de la duna de aproximadament una cinquantena de metres d'amplària, ensalvatgits pel que fa a la introducció de la mà humana. A l'esquerra mirant cap a Xeraco baixa la duna, quatre o cinc metres, i de cop,el canyar, que tapa la civilització de conreus marjaleros. Abans del canyar una vegetació que de vegades plasma una imatge paradisíaca pels colors vius que impacten a la grisenca, seca i fina sorra. Els matolls, a la vora esquerra del camí, on hi ha, a cada centenar de metres, un abret més alt que fa una miqueta d'ombra, amaguen al que podríem denominar un "voyeur" de platja que no se per quin motiu exactament (ho intuïsc) està assegut, dret o amagat, esperant no sé què. A la dreta, per la duna alta que ja s'apropa a la platja, molt de volta en quan s'esbossa un nudista i de vegades, no sé si fortuïtament, exhibeix els seus atributs. Els passejants, assabentats, no hi fan cas de cap manera, només van a caminar i a fer fotos i si ve al cas a destorbar a alguna floreta o a alguna cosa que es mogui, granotes, sargantanes, abelles, borinots o escarabats piloters i d'altres que es troben en el seu veritable hàbitat.
A mig camí una passarel·la, la primera de les tres que hi ha, a lo que denominem fa anys ja, explanada de la platja de Xeresa, una quantitat exorbitant de papers blancs,sembla embrutits i utilitzats i escombraries, es veu que no hi ha acord en la neteja. Cotxes , molts cotxes i no se hi veu molta gent , estaran passejant pels voltants. Al fons de l'explanada, de nou, el caminet cap a Xeraco, altra vegada el mateix d'abans. I al final el riu Vaca i la porquera del riu que va a parar a la mediterrània.

ACOVARDIT.

Un somni molt real.

A voltes un somni sembla real i encara que quan despertes no veus que no és més que un somni, i que el centre del món no radica en tu, crec que val la pena reflectir en un somni el que creus que li passa al món real , tan dur a voltes, tan diferent, tan gran i en el qual uns a uns altres ens espentem per a fer-nos lloc i en el qual ni moltíssim menys som herois o vilans o reveladors del que realment ocorre en la realitat , aqueixa realitat que està amagada potser on menys imaginem. Un dia, no fa molt, quan em vaig alçar al matí, ho recorde vagament, havia tingut aquest somni i per a no oblidar-ho, el vaig transcriure a un paper, més o menys el que recordava i ara m'he proposat comptar-ho amb alguns detalls que potser siguen pura invenció, però açò és el menys important, doncs creguen-ho o no açò és el que vaig somiar.
Em vaig alçar al matí i vaig anar a passejar pels horts limítrofs a la meua casa, poc després d'eixir , ja endinsat en una de les sendes que els circumden, al costat d'una sèquia de terra, vaig trobar un lligall de papers lligats amb un cordell i a punt vaig estar de donar-los una puntada i enviar sense mirar-los, lluny, dins del bancal, rar en mi, que solc llegir tot quant cau en les meues mans, siga el que siga, i pensant-ho una mica vaig venir a deduir que poguera ser que en els papers potser haguera escrita alguna cosa que ben poguera ser interessant i vaig optar per arreplegar el pilot de papers del fangós sòl i vaig intentar trencar amb totes les meues forces el cordell i veient que era una tasca difícil, em va venir al cap que en la bolseta en la qual solia portar unes monedes, duia una espècie de navalla suïssa molt versàtil i xicoteta que utilitze molt de tant en tant per a resoldre xacres, trencaments i arranjaments de coses vàries, la vaig traure i amb sorprenent facilitat vaig tallar el cordell i em vaig posar a fullejar sense solta ni volta els papers del lligall. Veient que no hi havia coses interessants en les quals poder escodrinyar a l'autor d'aqueixos papers vaig decidir trencar-los i portar-los a algun contenidor de brosses o de reciclatge del paper. Estant ja disposat a fer tal cosa, es va desprendre del pilot de fulles una espècie de llibre prim , xicotet i rar, que més aviat pel seu color ocre, que no groguenc, semblava bastant antic, i pel que vaig poder deduir semblava un manuscrit fet amb plomí a tinta xinesa, pels esborranys que s'apreciaven en les vores de les xicotetes i ben conformades lletres. Com ho vaig veure molt antic, la curiositat em va poder i em vaig proposar llegir-ho, ho vaig obrir i en la primera fulla em vaig quedar estupefacte en començar, es tractava d'una espècie de jaculatòria a Satanàs, diguem-ne una oració que a algú se li hauria ocorregut, fa molt de temps, plasmar en un escrit, no sé amb quina intenció, però el ben cert és que aquesta persona semblava tenir les coses bastant clares respecte a déu , als seus àngels i arcàngels i a totes les històries referides a la cultura religiosa judeocristiana en la qual solem moure'ns per aquests indrets. Entre el que vaig veure escrit en la primera fulla, al final de la pàgina, em va cridar l'atenció, per semblar un descomunal despropòsit, una frase curta i contundent, però que venia a dir el següent: “Els homes poderosos sospiren en el seu desterrament, mai més accediran a la terra de la mel, doncs un precipici intervé entre tots dos”.
Que volia dir aquesta frase em va posar una miqueta nerviós, no entenia la fi de la mateixa, ja que no havia ocorregut mai tal cosa i pel que sembla jo no veia perquè havia d'ocórrer més endavant, vaig seguir llegint l'escrit i se'm va venir la rampellada de que semblava ser una profecia i entre altres coses explicava , açò sí que havia ocorregut en dates no gaire llunyanes, tot l'esdevingut respecte a les qüestions de guerres entre orient i occident, últimament les guerres d'Afganistan i l'Iraq, països als quals nomenava de la mateixa forma que actualment li'ls /els hi denomina, parlava dels nord-americans i dels europeus d'una forma molt actual que no es corresponia en absolut amb l'antiguitat que semblava tenir el paper i la tinta de l'escrit. Explicava l'escrit que els vertaders líders europeus i nord-americans no eren els que aparentment creien en els pobles dels països referits sinó una secta a la qual lloava en les seues línies i que no eren ni més ni menys que els denominats actualment “Club Bilderberg” als quals se'ls hi coneix per tenir una teoria a mitges coneguda actualment, que té com a fi apoderar-se de les regnes del planeta, entre els membres del qual hi ha a més de polítics en actiu dels diversos països que conformen Amèrica i Europa, financers, grans empresaris i amos dels mitjans de comunicació més influents, i la fi dels quals com deia l'escrit és ensenyorir-se i deixar sense sentit tot allò que els impedisca exercir el seu poder en el planeta, sense tenir en compte a res ni a ningú. La fi que persegueixen aquests personatges justifica qualsevol mitjà, per nociu que siga per a la resta de la civilització humana i es valen de la seua influència en governs i en mitjans de comunicació massius per a dur a terme la seua tasca. I ara, Per què aqueixa frase que m'intranquil·litzava i amoïnava? A quin fet es referien aquelles paraules? De sobte, llegint una mica més, ho vaig veure clar, segons l'escrit, alguna cosa s'estava coent en aquests moments, després d'haver influït durant anys en tots els aspectes de la vida de la humanitat, a excepció d'ells mateixos i d'uns centenars de salvatges desconnectats de la civilització, i veient que una part se'ls havia anat de les mans i no hi havia manera de canalitzar les seues propostes i que un sector del grup, arran dels successos de l'11 de setembre de 2001, s'havia allunyat prou per a estar desconnectat totalment del grup i havia creat artificialment una espantosa crisi econòmica per a sotmetre al planeta, per a sadollar la seua voraç fam de poder i estaven actualment influint en el de les primaveres àrabs i en les revolucions que s'estaven produint en el sud d'Europa. Arribat un punt, l'altra part, s'hauria plantejat rendir-se a l'evident, exiliar-se de tot i deixar abandonada la civilització a la qual havien contribuït a construir-se per a si mateixos. Tot, tot anava a canviar. I no estic segur, però imagine que no ens anava a portar res bo en un proper futur. Vaig despertar en eixe moment i vaig pensar en lo que esta passant aquestos dies en el mon i que trist. Encara que només siga un somni!!.

Sant Antoni

Era un diumenge pel matí, la iaia havia preparat el desdejuni i jo i els meus pares ens acomiadàrem, doncs ells tenien que anar a fer una visita a un altre familiar i el passeig era ben llarg. El iaio i jo teníem que anar a per l'Enric al carrer de Dalt. Vivia a una casa amb una porta xicoteta on per a entrar-hi tenies que baixar uns esglaons. Després esperaríem a l'oncle Andreu, que estava guarint al animal i ficant-li els cordatges per a enganxar-lo al carruatge. Va ser un goig veure entrar des del fons del carrer a l'oncle amb el cavall blanc i el seu carruatge, des d'on hi érem nosaltres a la part alta del carrer, pujàrem tots dos, l'Enric i jo amb l'oncle i poc a poc hi tornàrem cap avall pel carrer i enfilàrem carrers i passejos on anàrem a unir-nos a una comitiva de carruatges amb cavalls, i rossins de totes les mides, carros, carruatges ,cotxes i tota la parafernàlia de transports enganxats amb animals. A la fi arribàrem a un descampat on ens reunírem amb molta més gent i molts animals. Era el dia de sant Antoni de mil nou-cents seixanta set ,al barri D'Horta a Barcelona i ací mostre la foto que tinc i ha fet que haja recordat l'escena, jo sóc el xiquet de la dreta.

Al fons d'un armari.

Avui hem tret del armari, del fons, de eixe fons oblidat, per a fer unes fotos, una màquina d'escriure, i una guitarra, totes dues coses ben antigues, comprades amb diners antics i amb sabor antic. Les dues coses les he fet servir, encara que, la guitarra tot i no saber tocar cap cançoneta, la he sabut afinar, a la meua manera, com recorde de quan era un xaval, de tota manera sembla que tenia una clavilla, la de la primera corda, trencada, i no la he pogut afinar com calia. Li diré al amic Batiste, a veure si em pot solucionar la qüestió. De la màquina d'escriure si que hi he tret més profit, doncs crec que la tinta de les màquines d'escriure antigues és inesgotable, no com les impressores d'ara que a les quatre fulles ja et demanen un nou cartutx de tinta. La màquina després de trenta anys de no utilitzar-la, li he ficat un foli, i com si res, amb la mateixa ràbia que llavors, s'ha posat a escriure com si no hi haguessin passat els anys per a ella.

Caldrà que anem fent acopi de coses antigues, joguines de quan érem xiquets , llibres de text de la escola primera, àlbums de cromos, tebeos del “Capitan Trueno” maquines de fotografiar de carret, discs LP's i cassetes. Tots objectes perduts dins d'algun fons d'armari, ja quasi oblidats, i mereixen el nostre reconeiximent , no sols pel seu valor sentimental, més bé per la seua solidessa , per la seua forma de saber aguantar el temps, eixos trastos s'han fet vells, però nosaltres, els resistents, encara ens hem fet més vells, i molts dels seus coetanis ja no estan ací per a veure-ho.

Llum artificial i llum.

El que es veu, és invisible sense tu

Veloç sempre, encara que finita

la radiació de la accelerada

partícula ínfima i alada

que reprodueix potència i levita

colp enèrgic que la cadència imita

sempre acull atent a la nova albada

en una cloent estància que eixarmada

rep la natura un llampeg, l'excita.

Energia és en igualtat, massa,

multiplicada sempre en la potència

per velocitat de la llum al quadrat.

Inventà Einstein i l'esperit passa

d'idea dels imants a l'experiència

dels inescrutables futur i passat.

De una tremolor que mai no acaba. Mescla de contraris que es repelen.

Resulta que.

Residia, fins fa poc, en mi, una actitud un tant esborrallada, que per no mostrar, no mostrava, fins ara, cap actitud davant d’uns fets, que sent greus en la seua forma de succeir no m’acostaven a pensar o situar-me d’un colp, en l’actitud que ara estic veient amb claredat. Són, una darrere d’una altra, les barbaritats a què estem assistint en el que va de segle XXI, i no arribaven, com fins ara, que vaig adonant-me, a indignar en excés, el meu més intim sentit de la justícia i la ètica. Estem abocats a una voràgine de fets que ens retrotrauen a principis del passat segle i si no fem quelcom, (no sé que), em pareix que més prompte que tard arribarem a estar en una societat amb amos i criats, huitcentista. Resulta que hi ha banquers que se la juguen a que uns abuelets duren més o menys en el món dels vius. Resulta que hi ha jurats que declaren no culpables(això que és?) A “alguienes” , que a la vista estava, estaven fins als monyos de corrupteles i en unes gravacions se’ls veia de totes totes que eren uns "manguis" d'upa. Resulta que hi ha jutges que culpen i condemnen un jutge per fer les coses ben fetes i els “alguienes” als que estava investigant aquest jutge, se’n van de rositas. Resulta que els banquers desnonen a qualsevol desgraciat, al que en el seu moment li van donar un préstec per a pagar una casa, que possiblement no li feia cap falta, i no sols desnonen d’aqueixa casa al “pringao” sinó que l'esclavitzen per a tota la vida a pagar quelcom que ni li va ni li ve. Resulta que aqueixos mateixos banquers diuen que s’arruïnen pel que s’ha dit, però d’això res, ja volguera el més pintat del meu poble guanyar la centèsima part del que guanyen alguns d’aquests cabrons. Resulta que ve un dia que els que ara manen comencen a manar i enganyant al personal que els havia votat comencen a fotre sense el més mínim respecte a la societat, que el segle passat, s’havia atorgat unes alegries que segons aquests que ara ens manen, no es mereixien. Resulta, que açò, s’esta afonant i ningú sap com ha sigut, ni quan , ni perquè, i no hi ha déu que ho sàpiga solucionar pel que estem veient.

No serà que els que ens manen estan fastiguejats d’aquest sense viure que és pagar religiosament el jornal a l’obrer, per exemple, i que ara no li vindria malament que estiguera esclavitzat?.

Total, he vist avui, en un periòdic digital, que en l’antiga Alemanya de l’est, a alguns treballadors se’ls està pagant un salari de 55 cèntims d’Euro a l’hora, per ací es comença no?.

Els “alguienes” que he mencionat dalt són, al meu parer, el paradigma dels putos amos, dels xeics del desert, dels cavallers de l’edat mitjana, dels patricis romans, dels papes de la inquisició , dels nazis alemanys, o dels feixistes europeus, que quasi van aconseguir el passat segle fer-nos el que ara estan a punt d’aconseguir els susdits, que, als altres “pringaos”, que som els altres, ens foten la vida.

Tancar una porta,

acostar una cadira a la finestra,

interioritzar sentiments

que abruptament ixen,

i afloren a la pell dels indecisos,

serà que ja no es pot tenir una conversa,

i els amics han fugit,

provoquen en mi l'enyorança d'altres indrets,

he vist avui una senda profunda i obscura,

els arbres i matolls cobrien com un túnel la seua llargària,

al fons un badall de claredat s'obria cap al cel immens,

veure de nou tot el que ja no es podia veure.

Tancar una porta,

interioritzar sentiments

que afloren a la pell dels indecisos,

els amics han fugit,

he vist una senda obscura,

al fons, un badall de claredat s'obria cap al cel immens.

Tancar una porta,

serà que ja no es pot tenir una conversa?

Al fals judici de València

Sorgeix, exageradament furtiva
la mà del que amb la força dislocava
els braços, d'aquells als que hi odiava
assaltant amb raó i defensiva

la condemna serà al final viva
per raons i imatges que guardava
en els calaixos que la taula assetjava
en un despatx junt al mur, dissuasiva

és per a tu un amic, prebenda clara
del temps que no deixarà badall ara
i no deixa de ser inescrutable

res és per a sempre,si agradable
el que tots dos hem passat, feliç i lleu
roba embrutida s'hi farà en breu.

El riu viu, i és riu amb el niu

d'una garsa reial que a l'estiu,

espantada pels embussos de la gent,

aclaparada, en un moment,

amb tarannà irada,puja sense senda,

per mirar al marjal, avui en venda,

i s'allunya a l'esglaó d'allà dalt

del gloriós Montdúver, d'un salt

i vol veure's , a si mateixa com ser,

un pardal, una gavina, un ànec o un ginjoler,

i no un au gran i fastuosa,

que destorba per voluminosa,

i com que estem com estem

pel que veure'm,

també li tocaran retallades

i la crisi, la fotrà, !!ausades!!,

que la famolenca garsa, sense entendre el que passa

es quedarà sense casa

i no els hi quedarà mes remei a les bunyoleres

sense fronteres

que demanar permís,

per a fer un decomís

a l'ajuntament,

i donar-li un plat de calent,

malaurada crisi,

per a que la pobra garsa , no es tire al vici.

a la pintura

Benaventurada, minsa i lluent

de tan sublim i suau, indecorosa.

Un oli és rondalla olorosa;

color,dolor ,record i amor pacient.

El blanc del llenç de lli, és color en ment

llapissera, carbó, negror pastosa

el verd ,el roig ,el groc, el blau o rosa

se n'assabenten per fi , són un corrent

del volum i la plana curvatura

que recull al seu sí la imatge virtual

de la llum, del blanc llenç i la textura

del pinzell que acarona la pintura

que a sobre deixa i torna textual

la veu que un home nu vol fer immortal.

Un feixista de molta substància

Ho recorde de sentides ,

a les primeries del anys seixanta

el meu pare era el seu xòfer,

i em contava coses de la seua feina;

en els seients posteriors del seu cotxe

sempre trobava monedes.

Menjava només pomes,

un plat i un ganivet eren les seues armes de supervivència,

també una ploma i un paper blanc,

es desplaçava a sovint amb el meu pare per a anar a comprar

el diari a València,

seria per a percebre la brisa matinal de l’Albufera

amb la finestreta del darrere de l'automòbil oberta.

Vivia en una cambra del “Hotel Bayren” amb la seua mare, una anciana no se si venerable

que queia de vegades del llit i es quedava a terra

cantant el “cara al sol”,(em sembla recordar algun personatge de Berlanga)

la cançó que ell va ajudar a escriure un dia

i ens la va fer odiar als de la meua generació;

també li va contar al meu pare això del seu afusellament,

ho contava a tot el que se li creuava per davant

em vaig assabentar mes tard en llegir-ho en “Soldados de Salamina”

era un paràsit de la societat del seu temps,

no va conèixer en absolut, ni de prop,

la paraula democràcia,

era un home del règim franquista

exclòs, perquè no tenia pèls en la llengua

i no tenia disciplina,

els seus fills havien eixit uns rojos impertinents

i ho lamentava molts dies.(mi hijo el rojo)

Els capitostos locals del règim li tenien por,

havia sigut un feixista de molta substància

un dels intel·lectuals del règim de Franco de la postguerra

i temien els seus enfadaments i les seues fanfarroneries

va incloure la paraula “españolear” en el diccionari de la llengua,

maleïda paraula, tènia als perifèrics de la “españa rota”, agafats pels ous.

Aqueix era per a mi, el falangista i feixista Sánchez Mazas.

Aquest sonet perfecte, el va escriure aquest home el mateix dia que va

néixer a Barcelona el meu pare, pot ser siga una coincidència

però ho vaig trobar a la xarxa i vaig recordar el de més amunt.

Recorde el "Pluja teatre", eren els setanta del segle passat,
fa com trenta-huit anys.
Leon Felipe era un poeta maleït pel règim d'aleshores.
"Errante" ens va fer veure que açò havia de canviar, també a Gandia.
Recorde una funció en un recinte del col·legi "Esclaves", la gent hi participava.
Després han passat moltes coses,
bones i dolentes per a tothom.
No se si s'ha convertit en un negoci, podria ser,
és el treball diari el que fa que sobrevisquem les persones;
estic segur que si tornen els anys dolents de llavors
ells continuaran lluitant per les llibertats ,com ho han fet sempre.
Ara volen callar-los, i ho fan amb la ignominiosa arma d'apartar-los del poble,
assetjant-los.

Mai no podran fer-ho
Perquè no tenen la raó.