La
pols en el taller.
Emplena
en els prestatges la tristesa.
Brúixola
que omple el calaix d'esperances.
Espectore,
i tus amb força coordinada
i
els remolins del ventilador arrepleguen
la
seua langida laxitud de sang de fustes,
de
serradures exaustes. I enlla el paper brut i
pegalos
pels sucres, que rep la porta famolenca.
Arriba
sense por un dia, cal·ligrafiat amb terra,
terra agra
d'herba marjalera. Els ocells vénen
de
niar i acudeixen perplexes al ritual
de
les primaveres curtes i tardanes.
Són,
sense voler, àrbitres de la poregosa acritud,
de
les espelmes buides en l'olorosa taula fustera.