Dies de màgica , arrodonida i fastuosa creativitat a la Marina Alta (Benissa) 

 Olives xacades, recentment xacades de l'olivera d'allà dalt, cap a La Fustera en una caseta al bell mig de la muntanya costanera, a prop dels penya-segats serrallosos de la mediterrània. Baixar a la platja pedregosa a la llum de la lluna plena sense cap aguait de llum elèctrica. Ciris i te, meravellós te, de la fabulosa Índia. Dibuixos que conten històries amb multitud d'històries dintre del imaginari desbordant de una jovent que em fa sentir una nova persona arribant a un món màgic, imaginatiu i immaterial. Només fins a fa un any em quedava un de aquells joves de Benissa, ara ja ha faltat, i hi serà amb el que ell més estimava d'aqueixa terra., la mateixa terra i el seu vi impregnat d'olors de un raïm que mai ,en el altre món on visc, he pogut trobar per molt que busqués. On hi estaran els altres?. Quina imaginació mes realitzada amb l'art de una jovent que reflectia en les seues obres la supèrbia generositat de donar al món allò més profund que neix de l'artista i no demanar-hi res , ni al món , ni a ningú. Donar-ho tot per donar-ho, pel plaer estètic. Crear alguna cosa que no hi estava i a partir de eixe instant hi estarà per sempre més.

personatges

Personatges ficticis del meu poble.




Hi ha uns personatges al meu poble que són, si més no, d'allò més actual i intemporal, hi són molt més vius que moltes de les avorrides persones que hui, hi fem vida en la nostra ciutat. Puc anomenar el cas de “el beatet”, personatge virtual on els haja i un dels més vius als quals, els veïns del meu poble li tenen una adoració i una devoció que ja volgueren alguns polítics que avui manen al nostre poble, que a la primera de canvi són exalçats i al rato injuriats i tirats al fem,com els de la foto que acompanya aquest escrit.
El devocionari popular del meu poble té en aquest personatge virtual un dels mes vius. No hi ha esquerres o dretes que valguen quant parlem del beatet, és un personatge intemporal i en totes les cases de Gandia on hi ha una miqueta de seny gandià, ha fet algun que altre més que sospitós miracle i se'l hi té present, en un, o altre moment.
No fa massa temps, a la Vila Nova han ficat una escultura del beatet, un tant, no se com.... Mira el beatet cap a la seua capella i hi té a la mà alguna cosa asseguda que sembla una granera, però, esta ficada d'una forma que la veritat, sembla que el beatet està fent, ...alguna cosa impúdica,que públicament no està massa ben vista. Hauríem els gandians de dir-ho?. O és una mes de les coses que fan que la nostra ment, escatològica i valenciana, fallera, estiga sempre rient-se de nosaltres?.
El Professor Cabo, Kitin Nogueroles, Paco Maria, La Delicà, el ínclit Sant Francesc, i per suposat Benavent i Panxaverda, són, tots ells personatges que formen part del ficcionari del poble de Gandia , però sense cap dubte, no hi ha cap d'ells que arribe a la condició de ser “per se” gandià com el beatet. Encara que, tots els anomenats tenen la capacitat de fer que ens retrobem a les nostres arrels i mereixen també el record i l'estima de tots nosaltres, perquè malgrat tota la seua fama,o infàmia, en alguns casos efímera, en altres actual, mai no van traure benefici particular per les seues aventures, més bé,el benefici li'l varen donar al seu poble.

L 'Ahuir.

2012, dilluns de Pasqua, dotze del matí, un Sol brillant, cap nuvol. Passeig pel cordó dunar de la platja. Des de Gandia es visualitzen el edificis baixos de la platja de Xeraco. Un caminet ni massa assenyalat ni massa ample s'insinua pel cordó de la duna de aproximadament una cinquantena de metres d'amplària, ensalvatgits pel que fa a la introducció de la mà humana. A l'esquerra mirant cap a Xeraco baixa la duna, quatre o cinc metres, i de cop,el canyar, que tapa la civilització de conreus marjaleros. Abans del canyar una vegetació que de vegades plasma una imatge paradisíaca pels colors vius que impacten a la grisenca, seca i fina sorra. Els matolls, a la vora esquerra del camí, on hi ha, a cada centenar de metres, un abret més alt que fa una miqueta d'ombra, amaguen al que podríem denominar un "voyeur" de platja que no se per quin motiu exactament (ho intuïsc) està assegut, dret o amagat, esperant no sé què. A la dreta, per la duna alta que ja s'apropa a la platja, molt de volta en quan s'esbossa un nudista i de vegades, no sé si fortuïtament, exhibeix els seus atributs. Els passejants, assabentats, no hi fan cas de cap manera, només van a caminar i a fer fotos i si ve al cas a destorbar a alguna floreta o a alguna cosa que es mogui, granotes, sargantanes, abelles, borinots o escarabats piloters i d'altres que es troben en el seu veritable hàbitat.
A mig camí una passarel·la, la primera de les tres que hi ha, a lo que denominem fa anys ja, explanada de la platja de Xeresa, una quantitat exorbitant de papers blancs,sembla embrutits i utilitzats i escombraries, es veu que no hi ha acord en la neteja. Cotxes , molts cotxes i no se hi veu molta gent , estaran passejant pels voltants. Al fons de l'explanada, de nou, el caminet cap a Xeraco, altra vegada el mateix d'abans. I al final el riu Vaca i la porquera del riu que va a parar a la mediterrània.

ACOVARDIT.

Un somni molt real.

A voltes un somni sembla real i encara que quan despertes no veus que no és més que un somni, i que el centre del món no radica en tu, crec que val la pena reflectir en un somni el que creus que li passa al món real , tan dur a voltes, tan diferent, tan gran i en el qual uns a uns altres ens espentem per a fer-nos lloc i en el qual ni moltíssim menys som herois o vilans o reveladors del que realment ocorre en la realitat , aqueixa realitat que està amagada potser on menys imaginem. Un dia, no fa molt, quan em vaig alçar al matí, ho recorde vagament, havia tingut aquest somni i per a no oblidar-ho, el vaig transcriure a un paper, més o menys el que recordava i ara m'he proposat comptar-ho amb alguns detalls que potser siguen pura invenció, però açò és el menys important, doncs creguen-ho o no açò és el que vaig somiar.
Em vaig alçar al matí i vaig anar a passejar pels horts limítrofs a la meua casa, poc després d'eixir , ja endinsat en una de les sendes que els circumden, al costat d'una sèquia de terra, vaig trobar un lligall de papers lligats amb un cordell i a punt vaig estar de donar-los una puntada i enviar sense mirar-los, lluny, dins del bancal, rar en mi, que solc llegir tot quant cau en les meues mans, siga el que siga, i pensant-ho una mica vaig venir a deduir que poguera ser que en els papers potser haguera escrita alguna cosa que ben poguera ser interessant i vaig optar per arreplegar el pilot de papers del fangós sòl i vaig intentar trencar amb totes les meues forces el cordell i veient que era una tasca difícil, em va venir al cap que en la bolseta en la qual solia portar unes monedes, duia una espècie de navalla suïssa molt versàtil i xicoteta que utilitze molt de tant en tant per a resoldre xacres, trencaments i arranjaments de coses vàries, la vaig traure i amb sorprenent facilitat vaig tallar el cordell i em vaig posar a fullejar sense solta ni volta els papers del lligall. Veient que no hi havia coses interessants en les quals poder escodrinyar a l'autor d'aqueixos papers vaig decidir trencar-los i portar-los a algun contenidor de brosses o de reciclatge del paper. Estant ja disposat a fer tal cosa, es va desprendre del pilot de fulles una espècie de llibre prim , xicotet i rar, que més aviat pel seu color ocre, que no groguenc, semblava bastant antic, i pel que vaig poder deduir semblava un manuscrit fet amb plomí a tinta xinesa, pels esborranys que s'apreciaven en les vores de les xicotetes i ben conformades lletres. Com ho vaig veure molt antic, la curiositat em va poder i em vaig proposar llegir-ho, ho vaig obrir i en la primera fulla em vaig quedar estupefacte en començar, es tractava d'una espècie de jaculatòria a Satanàs, diguem-ne una oració que a algú se li hauria ocorregut, fa molt de temps, plasmar en un escrit, no sé amb quina intenció, però el ben cert és que aquesta persona semblava tenir les coses bastant clares respecte a déu , als seus àngels i arcàngels i a totes les històries referides a la cultura religiosa judeocristiana en la qual solem moure'ns per aquests indrets. Entre el que vaig veure escrit en la primera fulla, al final de la pàgina, em va cridar l'atenció, per semblar un descomunal despropòsit, una frase curta i contundent, però que venia a dir el següent: “Els homes poderosos sospiren en el seu desterrament, mai més accediran a la terra de la mel, doncs un precipici intervé entre tots dos”.
Que volia dir aquesta frase em va posar una miqueta nerviós, no entenia la fi de la mateixa, ja que no havia ocorregut mai tal cosa i pel que sembla jo no veia perquè havia d'ocórrer més endavant, vaig seguir llegint l'escrit i se'm va venir la rampellada de que semblava ser una profecia i entre altres coses explicava , açò sí que havia ocorregut en dates no gaire llunyanes, tot l'esdevingut respecte a les qüestions de guerres entre orient i occident, últimament les guerres d'Afganistan i l'Iraq, països als quals nomenava de la mateixa forma que actualment li'ls /els hi denomina, parlava dels nord-americans i dels europeus d'una forma molt actual que no es corresponia en absolut amb l'antiguitat que semblava tenir el paper i la tinta de l'escrit. Explicava l'escrit que els vertaders líders europeus i nord-americans no eren els que aparentment creien en els pobles dels països referits sinó una secta a la qual lloava en les seues línies i que no eren ni més ni menys que els denominats actualment “Club Bilderberg” als quals se'ls hi coneix per tenir una teoria a mitges coneguda actualment, que té com a fi apoderar-se de les regnes del planeta, entre els membres del qual hi ha a més de polítics en actiu dels diversos països que conformen Amèrica i Europa, financers, grans empresaris i amos dels mitjans de comunicació més influents, i la fi dels quals com deia l'escrit és ensenyorir-se i deixar sense sentit tot allò que els impedisca exercir el seu poder en el planeta, sense tenir en compte a res ni a ningú. La fi que persegueixen aquests personatges justifica qualsevol mitjà, per nociu que siga per a la resta de la civilització humana i es valen de la seua influència en governs i en mitjans de comunicació massius per a dur a terme la seua tasca. I ara, Per què aqueixa frase que m'intranquil·litzava i amoïnava? A quin fet es referien aquelles paraules? De sobte, llegint una mica més, ho vaig veure clar, segons l'escrit, alguna cosa s'estava coent en aquests moments, després d'haver influït durant anys en tots els aspectes de la vida de la humanitat, a excepció d'ells mateixos i d'uns centenars de salvatges desconnectats de la civilització, i veient que una part se'ls havia anat de les mans i no hi havia manera de canalitzar les seues propostes i que un sector del grup, arran dels successos de l'11 de setembre de 2001, s'havia allunyat prou per a estar desconnectat totalment del grup i havia creat artificialment una espantosa crisi econòmica per a sotmetre al planeta, per a sadollar la seua voraç fam de poder i estaven actualment influint en el de les primaveres àrabs i en les revolucions que s'estaven produint en el sud d'Europa. Arribat un punt, l'altra part, s'hauria plantejat rendir-se a l'evident, exiliar-se de tot i deixar abandonada la civilització a la qual havien contribuït a construir-se per a si mateixos. Tot, tot anava a canviar. I no estic segur, però imagine que no ens anava a portar res bo en un proper futur. Vaig despertar en eixe moment i vaig pensar en lo que esta passant aquestos dies en el mon i que trist. Encara que només siga un somni!!.