El camp de vinyes i fruitals, baix de la carretera, un riuet, el Vernissa que amb molt poca aigua, fa de quan en quan uns gorgs en els quals es pot nedar, encara que apenes cobreix fins el melic. De colp uns núvols que veiem fa una estona , comencen a escopir gruixudes gotes d'aigua i rajos i trons amb un só ensordidor i una fortor impressionant. Correm cap a dalt, al Morquí i veig com un rajo travessa al meu costat i una espurna passa a una velocitat que mai havia vist. Es agost, temps de tempestes inesperades.

1974

Vaig eixir a açò de les quatre de la vesprada, quedava un tram llarg de viatge amb autobús per a arribar a València i després partir cap a l'estació del nord des de la qual a açò de dos quarts d'onze de la nit salpava un "borreguero" fins a Barcelona i des d'allí anar a veure per on eixia el tren per a anar fins a Perpignan, era emocionant ,era la primera vegada que marxava d'Espanya, l'Espanya franquista, l'Espanya que acabava de matar a Puig Antich, l'Espanya en la qual, quan s'acabava de creuar la frontera des de Port-Bou, es veia un gegantesc mural en la paret escarpada, tallada pel pas de les vies del tren que cridava amb força, "FRANCO ASSASSINE". L'Espanya de el "Ruedo Ibèrico", de la "*Joie de Lire", "Operación Ogro", dels emigrants a Suïssa i a França. Pèro això sols ho havia llegit a les planes de la revista "Triunfo" i ara anava cap allà a veureu de veritat.

ficció a la safor

FICCIÓ A LA SAFOR

Havíem quedat uns dies abans, era diumenge, les set del matí, m'havia alçat amb presses i ara tocava un cafè per espavilar-se, havia d'anar a peu fins a casa d'Enric i d'ací, en el seu cotxe, sortiríem cap a Vilallonga havíem quedat allí amb Andreu. Premerem un segon cafè en un bar de Vilallonga esperant a Andreu i quan va arribar partirem cap a la muntanya. El camí era una miqueta llarg, no gaire escarpat, però llarg, mentre caminàvem anàvem veient les destrosses que havia provocat el terratrèmol en la superfície del camí.

La fàbrica de la llum, l'ermita de la verge de la Font, els túnels de l'antiga via del ferrocarril d'Alcoi, el camí en altura, tot, absolutament tot, havia pres un aspecte fins a aquell temps desconegut, amb prou feina es podia conèixer, les pedres havien caigut al llarg de tot el camí i per passar en algunes ocasions havíem de saltar d'unes roques a altres per poder seguir fent camí.

Al cap de dues llargues hores de periple, arribarem a la base de la font dels Ol-vits, la font havia desaparegut, ni rastre d'aigua per cap lloc. Des d'allí havíem d'agafar el camí i a poc a poc passant per barrancs i per sengles veure si arribàvem a dalt, no hi havia forma humana d'entreveure la senda, estava destrossada ,havíem de confiar en la nostra intuïció per arribar allà a dalt, allò era molt pesat i el camí no era fàcil, pujarem com vam poder i al cap de més de tres hores arribarem a una ancorada ,la base del piló, on està la nevera, bé , estava, una rebolica de pedres en un forat, i al fons, una espècie de profund avenc, que s'hi havia obert, i que no ens imaginàvem , però amb aquestes no ens quedava més remei que admetre-ho, per fi havíem arribat gairebé a dalt.

Mirarem al sud i res, el monticle que albergava la cúspide i el piló s'havia esvaït. El nom de la nostra comarca ja no tenia cap sentit, com antany en una època que no havíem conegut,"Safonó"

columna, centre d'esforços, a traves d'ella , de les seues estries, he vist la lluna, inacabable, inacabada roca, el adn dels homes esta imprès en la teua textura.

Li agafà el braç i li digué que ell no era capaç de parlar amb aquell home, li havia pres molta mania, eixe rostre li feia por. Les celles de l'home eren enormes, li travessaven el front de banda a banda, sense parar-se en el naixement del nas, a mes, eren molt gruixudes, el front, el tenia molt estret, els cabells començaven a néixer-li d'allí mateix , negres bruts i oliosos, semblava que del crani, poc a poc li anava xorrant oli, aquell barret-que duia, estava molt trencat i brut, li aprofitava tanmateix per a tapar una calvície que naixia del bescoll i li arribava fins a la coroneta. El nas. Quin nas! No hi han paraules per a descriure-lo, era amplíssim, a la mateixa punta tenia unes berrugues enormes amb pels i dels narius també li'n sortien uns llargs i gruixuts que quasi li arribaven als llavis, que tanmateix no eren tan desproporcionats com els elements adés descrits, però hi havia quelcom en ells que els feia horribles, del queix li sortia un líquid lletós que no se sap que era, i si obria la boca se li veien les dents grogues i deformades i una llengua blanca. D'unes galtes morades sortien milions de filets de sang. Els ulls eren al fons de dues profundes coves, quasi no se li veien, no tenien parpelles. Per a què?. Se li veia una enorme i crostosa orella, l'altra la tenia tallada arran del crani, tan sols un forat nu. De baix dels llavis, ja no es pot dir mes, un colp de carn i ens veiem en la camisa, doncs, per molt que es cercara, no es veia ni el coll, i molt menys la gola, i la Maixella era una massa de carn, fins el coll de la camisa, tot greix. Veritablement, li feia por parlar amb aquest home, i li havia pres mania.