una imatge, unes paraules....


dissabte, 21 de desembre de 2013

A la Murta color i color.

Rialles menteixen
parlen , assenteixen
agredolces lires
alcen les pires
encanten amb sons
rimen les cançons
baixen i arrosseguen
eludeixen i aparten
ploren sense pena
llums de neó.

divendres, 27 de setembre de 2013



Sea compasivo señor Alcalde.


Hoy empieza la Fira i Festes y por cuestión de un trabajo de reparación, a primera hora de la mañana he visitado el centro de Gandia, mi ciudad. En concreto la Plaça del Prado, que para la Fira, en un alarde de prisas sin parangón, inaugurarán para volver a inaugurar más adelante, antes de las próximas elecciones. La cosa está rara en el Prado. El árbol de Rausell, bien merecería algo de compasión. El maltrato a un ser vivo en su más alto grado de perversión no tiene por aquí ninguna comparación, ni siquiera los toros, que se mueren al matarlos y ya está. No se me ocurre pensar en nada más torturante que a un muerto lo cuelguen en la plaza pública para su escarnio y que lo que lleva padeciendo este elemento de la decoración de nuestra ciudad es, a mi parecer, escarnio. Hoy lo he vuelto a ver disfrazado de otra cosa rara que no me atrevo a adivinar. Las esculturas, el arte y el urbanismo por lo que llevamos viendo una temporada son, en mi ciudad, cosa de derechas e izquierdas. Yo no tenía ese concepto del arte y ni lo entiendo, ni lo quiero entender. Si el ciudadano Rausell en su momento donó para los ciudadanos un espacio emblemático a cambio de mantener un árbol del que posiblemente se encariñó y que con el tiempo se moriría, no es menos cierto que, con lo que ha llovido, si realmente el hombre viese lo que han hecho con él se revolvería de su tumba y exigiría que le devolviesen la parcela. Pues no está bien lo que le están haciendo en los últimos tiempos. Señor alcalde, sea compasivo y, si cae el árbol, déjelo caer que no pasará nada. Total, una expropiación o una venta más o menos no se va a notar, y dejar que la naturaleza siga su cauce es y debe ser lo más justo para todos.




diumenge, 22 de setembre de 2013


Sembla un arbre caigut, no ho és

Al nord, limitant amb zones d'austeritat,
la impassible Alemanya, sorgeix, rotunda i desdenyosa
s'aplaudeix a si mateixa amb prejudicis als ianquis
arriba al port amb mentides i versions, s'irrita i irrita
tus i fa assumir la culpa als paupèrrims
enrobusteix l'engany a força d'efectes i defectes
els francesos i la tecnologia, avui, no beuen del Conyac atrevit
que atribula als sincers, i esperen un plausible somni
d'inesperades revolucions laiques que expulsen al moro 
de les invasions bárbares.
Esta vegada
sense prejudicis,
sense dilemes,
sense plors.
Sembla un arbre caigut, no ho és,
esdevé, arriscant i sense pensar,
sap tenir per davant els peus
amb una simple inclinació modular
engendrada en les entranyes d'una dona prodigiosa
parla sense pensar en els condols que ens donaran a nosaltres, els vius morents. 












dimecres, 7 d’agost de 2013



Ahir vaig viatjar a l’Est,
a l’Est, fins a la impossibilitat del pas,
al final del camí està la mar,
al costat de la desembocadura d’un riu quiet,
on per damunt d'unes pedres es pot travessar
a l'altra vora sense cap pont,
on els pardals tenen un hàbitat inigualable
i la tranquil·litat de les seues aigües i els seus matolls 

fan envejar a qualsevol home la vida
curta, però neta i fèrtil d’eixos pardals.



Foto de Geno Peiró, fotoemocions






dissabte, 8 de juny de 2013





La tortuga engrandeix la sèquia amb la seua tendra habilitat nedadora
i d'un inesperat colp arranca furiosa la pota a un ratolí
envaeix amb la  verda pell la malbaratada matinada
de llum estiuenca i serena d'un temps blau de remolí.





diumenge, 2 de juny de 2013

La pols en el taller.

Emplena en els prestatges la tristesa.
Brúixola que omple el calaix d'esperances.
Espectore, i tus amb força coordinada
i els remolins del ventilador arrepleguen
la seua langida laxitud de sang de fustes,
de serradures exaustes. I enlla el paper brut i
pegalos pels sucres, que rep la porta famolenca.
Arriba sense por un dia, cal·ligrafiat amb terra,
terra agra d'herba marjalera. Els ocells vénen
de niar i acudeixen perplexes al ritual
de les primaveres curtes i tardanes.
Són, sense voler, àrbitres de la poregosa acritud,
de les espelmes buides en l'olorosa taula fustera.

dimarts, 28 de maig de 2013

Viajo a un paisaje eléctrico,
de húmeda velocidad arbórea
 
con una engominada tabla fenólica. 




Veo al épico y mítico público, lúdico y trémulo
práctico, erótico e impúdico híbrido
que acude, atónito al ritmo
 del ritual
de la métrica, séptica, telúrica y agónica.

dissabte, 23 de febrer de 2013

23 de febrer de 2013.



Tremolen sense por les campanades,
victorioses, assemblen rendir-se a l'home
que cau en el desfici displicent.
Paries, desnonats i captaires jutgen als novíssims
senyors del mercantilisme més obscé.
El proletariat tornarà al seu ofici de manyà
i trencarà les insomnes cadenes.

divendres, 25 de gener de 2013




















Barreja sempre la sàvia a les flors,
la paraula, profusament ferida
i sempre arriba la lluita als seus cors,
atorrollada, bruta i dolorida.

Estimada, arrupida i genollada
ja no té  por i veu , la llum abrupta,
que  extremadament i acorralada
es dibuixa a la blanca mort corrupta.

Allunyo la metralla, i tu ara enveges
buscar al paradís alades verges
la cara acovardida i amb prudència.

Abunden les paraules, són ignotes
il·luminen el pacte que es silencia
amartellant, suaument,  les seues notes.









dissabte, 12 de gener de 2013

Hui he fabricat una porta i m'endinsarà a allò desconegut, l'he fet amb la paciència d'allò que es fa sense menysprear totes i cadascuna de les actituds que sorgeixen pels adients cabrejos de l'autor , que són a més a més, la saviesa que fa que els materials sobrants, les deixalles irrespectuoses, per una mena de sortilegi, embruten els sostres poc enllumenats del taller inapreciable.

Arxiu del blog

Total de visualitzacions de pàgina: