SONET XLVI.

Barreja sempre la sàvia a les flors,
la paraula, profusament ferida
i sempre arriba la lluita als seus cors,
atorrollada, bruta i dolorida.

Estimada, arrupida i genollada
ja no té  por i veu , la llum abrupta,
que  extremadament i acorralada
es dibuixa a la blanca mort corrupta.

Allunyo la metralla, i tu ara enveges
buscar al paradís alades verges
la cara acovardida i amb prudència.

Abunden les paraules, són ignotes
il·luminen el pacte que es silencia
amartellant, suaument,  les seues notes.

Hui he fabricat una porta i m'endinsarà a allò desconegut, l'he fet amb la paciència d'allò que es fa sense menysprear totes i cadascuna de les actituds que sorgeixen pels adients cabrejos de l'autor , que són a més a més, la saviesa que fa que els materials sobrants, les deixalles irrespectuoses, per una mena de sortilegi, embruten els sostres poc enllumenats del taller inapreciable.