una imatge, unes paraules....


dijous, 29 de setembre de 2011

















De un bróker que desafía a los gobiernos

de los desunidos estados europeos y que

nos dice lo que ya sabíamos.



Por fin, ahora que se oye como truena

voy a arrimar el ascua a mi mercado

no vaya a ser, joder, que un diputado

me robe la comida y la cena


veo que esto va a ser una pena

que todo lo que hemos hoy ganado

!ay¡ va a seguir siendo castigado

y tal como si fuera una condena


después, asiéndome a codicia ajena

voy a cargar con todo lo robado

para saber que así andaré sobrado


de tener mis casitas en la arena

de la playa de la marimorena

aunque cagarla, sé que la he cagado.








dilluns, 26 de setembre de 2011

corruptes intemporals






Ésser agosarat vol predominar

ja no sols vol menjar ,sinó deglutir

i ara, la ciutat busca derruir

i el poble sent que s'ha d'apuntalar


com entendre que anava a gosar

sense aturar-lo i sense prohibir.

Qui ens diria que ho fos a produir?

Lo que el nostre vot àuria de premiar


ara volíem veure com transcriure

per tot combat i lluita escometre'l

saber també en quina part perviure


nostra mà no tindria que permetre'l

que les seues ofuscacions ens lliure

i per no poder, no poder sotmetre'l


diumenge, 18 de setembre de 2011



barranc 2009




Des de la habitació, baixem, plou, no massa, però no ens queda mes remei que iniciar de nou el camí, eixim del Campin i ens hem posat uns borrasquers per a tapar-nos el cos i les motxilles. Un caminal asfaltat estret, ens porta cap a munt una altra vegada, ara, passarem per la carretera que baixa fins a Simat, però nosaltres tenim que anar a buscar "La font del Cirer" i em de pujar cap a munt per una altra carretera. Voldríem prendre un cafè per a espavilar-nos, el restaurant de "La visteta" esta tancat en pany i clau, es massa matí, sense remei tenim que anar pujant i cada vegada va ploguen més fort. Als vint minuts ,avorrits de la pluja, arribem al pla de la font, des de allí tenim que baixar fins Simat, una senda tortuosa, però fàcil, cada vegada plou més i més fort, a lo lluny algún que altre llampeg, però aigua a mansalva. I no es veu més que el que tenim davant. Que llarg el camí, al fi em vist a baix el aqüeducte dels monjos,que va a donar directament al monestir de Santa Maria, amb la pluja no ens em parat a veure si hi havien més restes de la sequiola, que baixava des de dalt fins a baix. Estem mullats i quan arribem baix de tot,ens llevem les sabates, a les que no els cap mes aigua.

Caldrà que anem al Monestir a demanar permís per a canviar-nos la roba, eixugar-nos i rentar-nos. Anem i per la portalada, tenim que passar per un tauló de fusta que fa de pontet i que l'han posat per a que puga passar la gent, ja que està tot inundat, ens canviem i anem al bar a esmorzar. Ens l'hem guanyat.

Ens assabentem de que hi ha hagut fortes inundacions pels voltants, i que els barrancs i les sequies n'han fet de les seues.




diumenge, 11 de setembre de 2011


11 de Setembre de 2011.


Jo, que he dormit a la casa del Dante

i a vuit-cents anys he vist purgatori

pensar en que vos, a poc , Cori-mori

puc resar i , amb les meues mans ,nugant-te


ha passat el temps i ja no us aguante

pot ser per fi, buscareu territori

ja sabreu de mi, tot l'art amatori

jugaré per a que res no us espante.


Vindrà la tardor, caldrà fer la festa

i en el meu poble ratxin-ne la tropa

i d'un sacsó se'ls hi trenque la testa


esbraveïts captaires i "bova sopa"

se'ls hi sigui donant, en falsa presta

anant d'Àfrica, a Amèrica i Europa.


diumenge, 4 de setembre de 2011

jugoslavija,80



A l'antiga Iugoslàvia vaig estar en l'any 80 del segle passat. Recorde el caos que es provocava a la frontera Italiana per tal de passar la duana, eixos dies molt dura, els soldats passaven per els corredors del tren com si fossen a menjar-se-ho tot, no hi havia miraments amb ningú, dons no volien que el contraban de cafè... (Sic)...passara amb facilitat. Que avorrit el paisatge fins a Belgrad, semblava tot sembrat de blat i els quilòmetres passaven com si tot fos el mateix. Era ple l'agost i les mosques i la calor ho feien tot molt desagradable. Mai m'he sentit tant agarberat com la nit que vaig passar en el tren, em vaig imaginar que anava cap a un camp de concentració, la gent s'amuntonava en el compartiment, i quan menys,te'n adonaves ja tenies els peus d'algú a la cara.
Vaig notar en les seues gents un odi racial que mai m'avera imaginat, ja que el Iugoslau era aleshores, un poble mesclat, com ho es avui la major part de la Europa que coneixem i tant musulmans com jueus , cristians i gitanos convivien a una mateixa societat multicultural i multinacional que Tito havia format després de la segona guerra , i jo venia d'un país en el que apenes hi havia gent forastera, llevat dels turistes. Al cap de pocs anys passà el que passà.
Les seues gents eren molt diferents de les gents europees que jo coneixia. La seua pobresa era manifesta i també la seua dignitat, arravatada, i la austeritat es notava en l'ambient.
Em va cridar molt l'atenció, ja en
Belgrad, una dona jove amb falda que de les cames li sortien pels que pareixien serps, per ami era cridaner , ja que no estava acostumat a eixes visions.
Em va semblar tant desagradable eixe mon ,tan tancat i tan diferent al nostre, que vaig pegar mitja volta i men vaig tornar cap al també, malhaurit occident.


divendres, 2 de setembre de 2011

zuric






El tren tenia que arribar prompte, doncs ja feia una estona que estava esperant-lo, volia anar cap a Roma des de Zuric, veure monuments , escodrinyar el paisatge, una ciutat diferent, molt diferent de Zuric, per a mi la ciutat Suïssa havia estat molt bonica,molt culta, molt neta, massa neta, molta botiga cara, molt de art, molt de tot.
La nit passada havia dormit a un parc prop de L'estació del que no recorde el nom, en el que hi havia un palau que havia visitat el dia abans i en el que en les seues parets interiors vaig veure penjades multitud de làmines de gravats de una delicadesa i una minuciositat que m'espantava, jo no arribaria mai de la vida ni tan sols a definir un trosset d'aquestos dibuixos.
Es feia tard i el tren no arribava. Un xicot ros d'uns vint i pico anys, em cridà i no se en quin idioma, mig italià, mig alemany, em parlava i jo no entenia res, i em treia una cartera que duia damunt i m'ensenyava una navalla i - Uff!! De cop vaig caure , Volia atracar-me!!. A mi, miserable de miserables, que duia el just per a passar uns dies i malament, i en Zuric, una ciutat , tan neta, una estació tan polida i tan tecnològica. Vaig arrancar a córrer com vaig poder fins que vaig arribar al parc en el que havia dormit la nit passada. quin esglai! Segurament anava a perdre el tren ,i tindria que dormir un altra nit al ras. Recollons!!

Arxiu del blog

Total de visualitzacions de pàgina: