A l'antiga Iugoslàvia vaig estar en l'any 80 del segle passat. Recorde el caos que es provocava a la frontera Italiana per tal de passar la duana, eixos dies molt dura, els soldats passaven per els corredors del tren com si fossen a menjar-se-ho tot, no hi havia miraments amb ningú, dons no volien que el contraban de cafè... (Sic)...passara amb facilitat. Que avorrit el paisatge fins a Belgrad, semblava tot sembrat de blat i els quilòmetres passaven com si tot fos el mateix. Era ple l'agost i les mosques i la calor ho feien tot molt desagradable. Mai m'he sentit tant agarberat com la nit que vaig passar en el tren, em vaig imaginar que anava cap a un camp de concentració, la gent s'amuntonava en el compartiment, i quan menys,te'n adonaves ja tenies els peus d'algú a la cara.
Vaig notar en les seues gents un odi racial que mai m'avera imaginat, ja que el Iugoslau era aleshores, un poble mesclat, com ho es avui la major part de la Europa que coneixem i tant musulmans com jueus , cristians i gitanos convivien a una mateixa societat multicultural i multinacional que Tito havia format després de la segona guerra , i jo venia d'un país en el que apenes hi havia gent forastera, llevat dels turistes. Al cap de pocs anys passà el que passà.
Les seues gents eren molt diferents de les gents europees que jo coneixia. La seua pobresa era manifesta i també la seua dignitat, arravatada, i la austeritat es notava en l'ambient.
Em va cridar molt l'atenció, ja en Belgrad, una dona jove amb falda que de les cames li sortien pels que pareixien serps, per ami era cridaner , ja que no estava acostumat a eixes visions.
Em va semblar tant desagradable eixe mon ,tan tancat i tan diferent al nostre, que vaig pegar mitja volta i men vaig tornar cap al també, malhaurit occident.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada