PARC NATURAL DE L'ALBUFERA

 

Nocturna.

Aquesta passada nit he dormit al cim del Mondùver.

Beateri alcalescent i prorrogat de la ínclita Gandia.

Cada pas, allà dalt sembla un rebombori de xicalla.

Darrerenca al pas de les microones dolentes i feridores.

Els irreverents antenaris estergidors i apuntalats,

fixen els oïts i despullen al cel la seua inquietant llunyania.

Gaudeixen els inanimats matolls de la felicitat dels quatre vents.

Haurien defugit al cim piramidal i s'amaguen al seu si.

Incandescents, els llums pugen i baixen sense descans.

Ja s'escolta, a les dotze de la nit, el manifest per la natura.

Kilòmetres de foc, setmana passada, endarrereixen la propera apujada.

Lluny, s'escolta la guitarra i un cantor identifica

moribunds mons, que avorrits de tot, pugen la muntanya.

Nomenclatura desconeguda, refugi de la antiguitat paleolítica.

Ocupen les seues bores baixes, el Parpalló i la Drova.

Primer home Saforenc en conèixer la seua hostessa.

Quina seria la vida d'aquesta gent? Quins els seus gestos?

Romandrien amb la fortalesa de les seues cames.

Saviesa i bondat sabrien d'acompanyar la feblesa dels ancians.

Tendra infantessa, la brutícia ofuscaria la seua ignota bellesa.

Un dia vaig veure quin era el darrer prodigi fet al seu faldó.

Vint segles per vint no foren suficients per a guarnir-ho.

Xafardejos constants i inútils feren que perdés el

zel ardorós i cruent dels bruixots que dibuixaren al cavall.

Corrupció , Còdex i lladronici.

Aquesta setmana, una vegada més,hem vist que l'espècie humana compta entre els seus membres i té al seu abast personatges d'allò més enrevessat i contradictori, encara que siguen delatats per ells mateixa per la quotidiana forma d'actuar, canviada de forma inusual, quan canvien els seus hàbits, a l'haver produït un prejudici a la societat a la que pertanyen.

Si el lladronici ablaneix els cervells dels qui s'han acurat en això, i sembla que, així, es resol la seua situació, pertocant-li a l'actor, ser sotmès a la pena d'un càstig que per ser, és d'allò més ximple o ni tan sols això, només una xicoteta reprimenda o amonestació social no massa mal vista, i un, “aparta eixes mans” un poquet de la teua víctima.

Això ho estem veient darrerament, desgraciadament i molt sovint, en molts àmbits, sobre tot socials. Possiblement els actuals medis de comunicació i les xarxes socials de l'Internet són els culpables que hi estem molt més assabentats que abans d'això.

El retrobament amb les nostres arrels depredadores, fa, que mai no ens conformem amb el que la resta de la societat ens deixa tenir. Amb el que s'aconsegueix explotant a uns desarrelats, furtant joies o diners fàcilment, i explotant de nosaltres unes actituds, de vegades, rastreres i desconnectades de la bondat, ens fa la impressió que creguem que anem a ser eterns , i no, mai ho serem. Pensem que un dia, el menys pensat, sense voler-ho ens veurem vivint o morint en la més absoluta de les misèries i no podrem fer res, si no ho evitem d'una forma o altra, la que siga.

Eixa és la raó fonamental per la que roben aquestos personatges intemporals, a mans plenes, amb el consentiment ( I coneixement?) de tots nosaltres. I a algunes persones del seu entorn, no els sembla cap delicte, més bé, de vegades ho aclamen com una ofensa al qui és el veritable ofensor social. Hauríem de conscienciar-nos i veure definitivament que el nostre destí no té perquè ser precisament eixe i el deguem i podem canviar. Hauríem de fer una revolució regeneradora i trencar tot el que comporta tenir una societat com la que en un moment donat ens van fer creure que ens donaven els nostres antecessors, i, ara, irremeiablement, pel que es veu, està a punt de trencar-se en un munt de trossos.

                                Lluna del trenta de juny del dos mil dotze des de la platja d'Oliva