Nocturna.

Aquesta passada nit he dormit al cim del Mondùver.

Beateri alcalescent i prorrogat de la ínclita Gandia.

Cada pas, allà dalt sembla un rebombori de xicalla.

Darrerenca al pas de les microones dolentes i feridores.

Els irreverents antenaris estergidors i apuntalats,

fixen els oïts i despullen al cel la seua inquietant llunyania.

Gaudeixen els inanimats matolls de la felicitat dels quatre vents.

Haurien defugit al cim piramidal i s'amaguen al seu si.

Incandescents, els llums pugen i baixen sense descans.

Ja s'escolta, a les dotze de la nit, el manifest per la natura.

Kilòmetres de foc, setmana passada, endarrereixen la propera apujada.

Lluny, s'escolta la guitarra i un cantor identifica

moribunds mons, que avorrits de tot, pugen la muntanya.

Nomenclatura desconeguda, refugi de la antiguitat paleolítica.

Ocupen les seues bores baixes, el Parpalló i la Drova.

Primer home Saforenc en conèixer la seua hostessa.

Quina seria la vida d'aquesta gent? Quins els seus gestos?

Romandrien amb la fortalesa de les seues cames.

Saviesa i bondat sabrien d'acompanyar la feblesa dels ancians.

Tendra infantessa, la brutícia ofuscaria la seua ignota bellesa.

Un dia vaig veure quin era el darrer prodigi fet al seu faldó.

Vint segles per vint no foren suficients per a guarnir-ho.

Xafardejos constants i inútils feren que perdés el

zel ardorós i cruent dels bruixots que dibuixaren al cavall.