DOBLEGANT L'ESSA

És un somni, i vaig a veure si sóc capaç de poder descriure-ho, un arc, un tall, a 30 metres del sòl, la moto inicia la seua carrera, a velocitat curta però sense pausa, la inicia quasi en la punta de l'arc, a escassos metres del precipici , -que por-, des d'a baix veig al motorista encasquetat i xicotet, no imagine que li pot passar pel cap en eixos moments, avança enfilant l'arc, que a cada set o vuit metres té monticles que ha de sortejar, salta el primer,- !! Bé!! - a baix crec que em falta la respiració. Avança, va a per el segon monticle, de sobte es queda aturat enmig de la pujada i la moto s'engega arrere, i amb el motorista encavallat en ella.
Baixa, com pot, tirant-se de la mateixa i deixant-la continuar amb la seua marxa arrere, que sembla que no vaja a parar-se, recta i enfilada , perill, no m'havia adonat, però al final del precipici, en la mateixa punta de l'arc, hi ha un automòbil i unes persones que pel que sembla estan controlant el procés d'aquesta barbaritat, i la moto no cau, contínua, veig a les persones que han fet una espècie de barrera amb la finalitat de parar a la moto que aquesta enfilada i va directament cap a ells. A escassos centímetres dóna una bolcada i es precipita al buit. Els de el grup respiren nerviosos, i el motorista va darrere de la moto que la veu destrossar-se tal com va caient.
Que clarividència, en aqueix moment he despertat i m'he dit, vaig a veure si sóc capaç de descriure açò, tinga o no una explicació psicològica ,que em dóna el mateix.

Es un sueño, y voy a ver si soy capaz de poder describirlo, un arco, un filo, a 30 metros del suelo, la moto inicia su carrera, a velocidad corta pero sin pausa, la inicia casi en la punta del arco, a escasos metros del precipicio puntal, -que miedo-, desde abajo veo al motorista encasquetado y pequeño, no imagino que le puede pasar por la cabeza en esos momentos, avanza enfilando el arco, que a cada siete u ocho metros tiene montículos que tiene que sortear, salta el primero,- !! Bien!! - abajo creo que me falta la respiración. Avanza, va a por el segundo montículo, de repente se queda parado en medio de la subida y la moto se pone en marcha atrás, y con el motorista encaballado en ella.
Baja, como puede, echándose de la misma y dejándola continuar con su marcha atrás, que parece que no vaya a pararse, recta y enfilada , peligro, no me había dado cuenta, pero al final del precipicio, en la misma punta del arco, hay un automóvil y unas personas que al parecer están controlando el proceso de esta barbaridad, y la moto no cae, continua, veo a las personas que han hecho una especie de barrera con el fin de parar a la moto que esta enfilada y va directamente hacia ellos. A escasos centímetros da un vuelco y se precipita al vacío. Los del grupo respiran nerviosos, y el motorista va detrás de la moto que la ve destrozarse tal como va cayendo.
Que clarividencia, en ese momento he despertado y me he dicho, voy a ver si soy capaz de describir esto, tenga o no una explicación psicológica que me da lo mismo.

senil

Acurrucado en un sillón y cabizbajo
está mi padre somnoliento y vago
casi pensando que esto es un atajo

y viendo yo que esto no se detiene
sabiéndolo de mil maneras sin acierto
Agudizo mi entereza en un puñal

que a cuatro manos entenderé la hazaña
de dos violines que suenan en la plaza
y donde los haya habrá quien los comprenda
y quien no lo haga sea esta su desgracia

mas en mi entendimiento haga lo que haga
no puedo reprochar de mi pensamiento
haciendo de mi lavado conocimiento
ni una pedrada, ni un sillón, ni una señal

senil

Arraulit en una butaca i abatut
està el meu pare somnolent i vague
gairebé pensant que això és una drecera

i veient jo, que això no es para
sabent-ho de mil maneres sense encert
aguditzo la meva enteresa en una daga

que a quatre mans entendré la gesta
de dos violins que sonen a la plaça
i on els hi hagi hi haurà qui els entengui
i qui no ho faci sigui aquesta la seva dissort

mes en el meu enteniment faci el que faci
no puc retreure del meu pensament
fent del meu llavat coneixement
ni una pedrada ,ni una butaca, ni un senyal

univers paralel

Lluny de pensar que m'havia estat enganyant a mi mateix, vaig acudir atònit, a una de les més estranyes experiències que a un ésser humà se'l pot sotmetre.
Hi havia anat, eixe dia a treballar com qualsevol altre durant els últims vint-i-cinc anys, sempre igual, amb matisos, que ara no m'estendré a explicar. Era a mitjans del mes d'abril d'enguany, arribi a la fusteria i ho vaig veure tot regirat, més aviat no rebolicat, com quan dues vegades anteriors ens van entrar a robar les màquines manuals i els lladres, ho van regirar tot, quina sensació més desagradable,o quan vam patir tres inundacions i aleshores no era rebolica, si no més aviat un desastre.
Era una cosa així com si estigués tot canviat de lloc. (continuarà...)