Barreja sempre la sàvia a les flors,
la paraula, profusament ferida
i sempre arriba la lluita als seus cors,
atorrollada, bruta i dolorida.

Estimada, arrupida i genollada
ja no té  por i veu , la llum abrupta,
que  extremadament i acorralada
es dibuixa a la blanca mort corrupta.

Allunyo la metralla, i tu ara enveges
buscar al paradís alades verges
la cara acovardida i amb prudència.

Abunden les paraules, són ignotes
il·luminen el pacte que es silencia
amartellant, suaument,  les seues notes.