Un feixista de molta substància

Ho recorde de sentides ,

a les primeries del anys seixanta

el meu pare era el seu xòfer,

i em contava coses de la seua feina;

en els seients posteriors del seu cotxe

sempre trobava monedes.

Menjava només pomes,

un plat i un ganivet eren les seues armes de supervivència,

també una ploma i un paper blanc,

es desplaçava a sovint amb el meu pare per a anar a comprar

el diari a València,

seria per a percebre la brisa matinal de l’Albufera

amb la finestreta del darrere de l'automòbil oberta.

Vivia en una cambra del “Hotel Bayren” amb la seua mare, una anciana no se si venerable

que queia de vegades del llit i es quedava a terra

cantant el “cara al sol”,(em sembla recordar algun personatge de Berlanga)

la cançó que ell va ajudar a escriure un dia

i ens la va fer odiar als de la meua generació;

també li va contar al meu pare això del seu afusellament,

ho contava a tot el que se li creuava per davant

em vaig assabentar mes tard en llegir-ho en “Soldados de Salamina”

era un paràsit de la societat del seu temps,

no va conèixer en absolut, ni de prop,

la paraula democràcia,

era un home del règim franquista

exclòs, perquè no tenia pèls en la llengua

i no tenia disciplina,

els seus fills havien eixit uns rojos impertinents

i ho lamentava molts dies.(mi hijo el rojo)

Els capitostos locals del règim li tenien por,

havia sigut un feixista de molta substància

un dels intel·lectuals del règim de Franco de la postguerra

i temien els seus enfadaments i les seues fanfarroneries

va incloure la paraula “españolear” en el diccionari de la llengua,

maleïda paraula, tènia als perifèrics de la “españa rota”, agafats pels ous.

Aqueix era per a mi, el falangista i feixista Sánchez Mazas.

Aquest sonet perfecte, el va escriure aquest home el mateix dia que va

néixer a Barcelona el meu pare, pot ser siga una coincidència

però ho vaig trobar a la xarxa i vaig recordar el de més amunt.