una imatge, unes paraules....


diumenge, 12 d’agost del 2012






La vareta trencada.

El veig moltes vegades. Continua sent veí a la meua ciutat. Sempre recordaré una anècdota infantil de la que ell va ser protagonista i que per a mi va ser molt important i va canviar en mi la manera de veure les coses . Va trencar, (mai millor imatge) el concepte que jo tenia fins aleshores d'autoritat.
El mestre de la Quarta,"Don Vicente", era un gat corregut i sabia que els xiquets a la mínima que els deixara , fugien dels deures o les lliçons, i a les seues mans hi havia unes ferramentes(sic) i condicions per l'ensenyament que possiblement no s'hi tornaren a repetir. Ja feia un munt d'anys que als col·legis s'aplicava la "llei" del mestre tot- poderós i l'alumne servil i acovardit. Tot fora per l'eficiència dels estudis. La vareta , les orelles de burro , els estirons d'orella i el sadisme eren les armes d'alguns dels mestres d'aleshores. I "Don Vicente" no era aliè a eixos costums, és més , ell, era una vertadera institució en el col·legi per la quantitat d'anys que duia fent eixes coses. Tenia l'home doncs, una vareta fineta , diria jo que tindria un centímetre per un centímetre de gruixa per seixanta centímetres de llarga, era primeta i flexible. No sé de quina fusta era , però crec mes bé, pel que recorde, hauria de ser de pi. Embrutida i ennegrida pels anys, les vores arrodonides i corcades amb marques que volien assemblar ratlles per a mesurar no se qué. Semblava, que la vareta, era també per la seua antiguitat, tota una institució. Com un objecte ritual al que tots els xiquets li teníem un respecte i una por que ja volgueren molts dels objectes religiosos d'aquell temps. És el cas que quan no ens sabíem la lliçó o no fèiem els deures que tocaven o quan tocava fer-los, la vareta s'interposava entre els xiquets i de vegades la por, feia, que s'hi feren els deures sense gana ni aplicació, però que s'hi feren.
L'anècdota la recorde sols pel final que va tenir, no sé quin era el motiu pel qual, el xiquet, estava
castigat, amb un parell de llibres a cada mà , els braços en creu i agenollat davant dels pupitres dels alumnes, junt a la taula del mestre. Ara si, recorde que al xiquet , li tremolaven els braços de cansat que estava, i el mestre, punyeter perquè si, li pegava xicotets colpets a la part baixa dels braços i als muscles amb la vareta. De cop, el xiquet s'alçà, agafà amb força la vareta i amb una rabinada la trencà amb el genoll i per una finestra oberta la llençà al carrer. El mestre, es quedà bocabadat a l'igual que la resta d'alumnes. El càstig posterior no el recorde, imagine que seria un tant més fort, però la qüestió fou que amb la vareta trencada alguna cosa més es va trencar en els nostres xicotets cervells.






Arxiu del blog

Total de visualitzacions de pàgina: