una imatge, unes paraules....


divendres, 16 de desembre del 2011


Integrat en la ciutat,més brut també, les deixalles anaven a parar a les seues vores i se'l veia menys bonic que ara, però la canalla també formava part de la seua fauna, ara ,no.

El riu, el recorde quan era un xiquet, per l'estiu ,anàvem a nedar als basals plens de tarquim que s'omplien després que hagués passat la poca aigua que permetia l'embassament de més amunt a Beniarrés. No hi era com és avui, en passava molt menys d'aigua que ara.
Va ser en el riu on per primera vegada, que recorde, vaig estar en contacte amb la mort. Un dia ens varen dir uns xiquets que des de dalt del pont de ferro una ovella havia caigut i havia estat morta, els xiquets anàrem a veure-ho com si fos una festa. Allà baix a la vora d'un pilar de pedra dels que sostenien el pont ,veiérem a l'ovella que feia poc que havia caigut i n'estava morta, la blancor de la pell no es distingia gaire de la blancor de les pedres del riu. Anàrem a veure-ho alguns dies. Al poc, allò feia una pudor que tirava cap a enrere, mai havia vist tants cucs junts, arremolinant-se i menjant-se el cos de l'ovella. Ho recorde i ho tinc gravat a foc en la memòria i quan pense que així és la mort, em sembla molt desagradable.
Altra anècdota que recorde del riu,és, que un dia, els xiquets varen cremar una roda de cotxe i un fum negre, negre, negre pujava cap al cel i no hi havia forma humana d'apagar el foc. L'escàndol que va fer el fum fou molt exagerat i no en sabíem on amagar-nos per a evitar que algun pare o mare s'assabentés que havia passat i tinguéssim que rebre el pertinent càstig.
D'una o altra manera, el riu forma part de les nostres vides, abans, estava, encara que no ho semblava, més integrat en la ciutat, més brut també, les deixalles anaven a parar a les seues vores i se'l veia menys bonic que ara, però la canalla també formava part de la seua fauna, ara ,no.

Arxiu del blog

Total de visualitzacions de pàgina: