Al fons d'un armari.

Avui hem tret del armari, del fons, de eixe fons oblidat, per a fer unes fotos, una màquina d'escriure, i una guitarra, totes dues coses ben antigues, comprades amb diners antics i amb sabor antic. Les dues coses les he fet servir, encara que, la guitarra tot i no saber tocar cap cançoneta, la he sabut afinar, a la meua manera, com recorde de quan era un xaval, de tota manera sembla que tenia una clavilla, la de la primera corda, trencada, i no la he pogut afinar com calia. Li diré al amic Batiste, a veure si em pot solucionar la qüestió. De la màquina d'escriure si que hi he tret més profit, doncs crec que la tinta de les màquines d'escriure antigues és inesgotable, no com les impressores d'ara que a les quatre fulles ja et demanen un nou cartutx de tinta. La màquina després de trenta anys de no utilitzar-la, li he ficat un foli, i com si res, amb la mateixa ràbia que llavors, s'ha posat a escriure com si no hi haguessin passat els anys per a ella.

Caldrà que anem fent acopi de coses antigues, joguines de quan érem xiquets , llibres de text de la escola primera, àlbums de cromos, tebeos del “Capitan Trueno” maquines de fotografiar de carret, discs LP's i cassetes. Tots objectes perduts dins d'algun fons d'armari, ja quasi oblidats, i mereixen el nostre reconeiximent , no sols pel seu valor sentimental, més bé per la seua solidessa , per la seua forma de saber aguantar el temps, eixos trastos s'han fet vells, però nosaltres, els resistents, encara ens hem fet més vells, i molts dels seus coetanis ja no estan ací per a veure-ho.

Llum artificial i llum.

El que es veu, és invisible sense tu

Veloç sempre, encara que finita

la radiació de la accelerada

partícula ínfima i alada

que reprodueix potència i levita

colp enèrgic que la cadència imita

sempre acull atent a la nova albada

en una cloent estància que eixarmada

rep la natura un llampeg, l'excita.

Energia és en igualtat, massa,

multiplicada sempre en la potència

per velocitat de la llum al quadrat.

Inventà Einstein i l'esperit passa

d'idea dels imants a l'experiència

dels inescrutables futur i passat.

De una tremolor que mai no acaba. Mescla de contraris que es repelen.

Resulta que.

Residia, fins fa poc, en mi, una actitud un tant esborrallada, que per no mostrar, no mostrava, fins ara, cap actitud davant d’uns fets, que sent greus en la seua forma de succeir no m’acostaven a pensar o situar-me d’un colp, en l’actitud que ara estic veient amb claredat. Són, una darrere d’una altra, les barbaritats a què estem assistint en el que va de segle XXI, i no arribaven, com fins ara, que vaig adonant-me, a indignar en excés, el meu més intim sentit de la justícia i la ètica. Estem abocats a una voràgine de fets que ens retrotrauen a principis del passat segle i si no fem quelcom, (no sé que), em pareix que més prompte que tard arribarem a estar en una societat amb amos i criats, huitcentista. Resulta que hi ha banquers que se la juguen a que uns abuelets duren més o menys en el món dels vius. Resulta que hi ha jurats que declaren no culpables(això que és?) A “alguienes” , que a la vista estava, estaven fins als monyos de corrupteles i en unes gravacions se’ls veia de totes totes que eren uns "manguis" d'upa. Resulta que hi ha jutges que culpen i condemnen un jutge per fer les coses ben fetes i els “alguienes” als que estava investigant aquest jutge, se’n van de rositas. Resulta que els banquers desnonen a qualsevol desgraciat, al que en el seu moment li van donar un préstec per a pagar una casa, que possiblement no li feia cap falta, i no sols desnonen d’aqueixa casa al “pringao” sinó que l'esclavitzen per a tota la vida a pagar quelcom que ni li va ni li ve. Resulta que aqueixos mateixos banquers diuen que s’arruïnen pel que s’ha dit, però d’això res, ja volguera el més pintat del meu poble guanyar la centèsima part del que guanyen alguns d’aquests cabrons. Resulta que ve un dia que els que ara manen comencen a manar i enganyant al personal que els havia votat comencen a fotre sense el més mínim respecte a la societat, que el segle passat, s’havia atorgat unes alegries que segons aquests que ara ens manen, no es mereixien. Resulta, que açò, s’esta afonant i ningú sap com ha sigut, ni quan , ni perquè, i no hi ha déu que ho sàpiga solucionar pel que estem veient.

No serà que els que ens manen estan fastiguejats d’aquest sense viure que és pagar religiosament el jornal a l’obrer, per exemple, i que ara no li vindria malament que estiguera esclavitzat?.

Total, he vist avui, en un periòdic digital, que en l’antiga Alemanya de l’est, a alguns treballadors se’ls està pagant un salari de 55 cèntims d’Euro a l’hora, per ací es comença no?.

Els “alguienes” que he mencionat dalt són, al meu parer, el paradigma dels putos amos, dels xeics del desert, dels cavallers de l’edat mitjana, dels patricis romans, dels papes de la inquisició , dels nazis alemanys, o dels feixistes europeus, que quasi van aconseguir el passat segle fer-nos el que ara estan a punt d’aconseguir els susdits, que, als altres “pringaos”, que som els altres, ens foten la vida.

Tancar una porta,

acostar una cadira a la finestra,

interioritzar sentiments

que abruptament ixen,

i afloren a la pell dels indecisos,

serà que ja no es pot tenir una conversa,

i els amics han fugit,

provoquen en mi l'enyorança d'altres indrets,

he vist avui una senda profunda i obscura,

els arbres i matolls cobrien com un túnel la seua llargària,

al fons un badall de claredat s'obria cap al cel immens,

veure de nou tot el que ja no es podia veure.

Tancar una porta,

interioritzar sentiments

que afloren a la pell dels indecisos,

els amics han fugit,

he vist una senda obscura,

al fons, un badall de claredat s'obria cap al cel immens.

Tancar una porta,

serà que ja no es pot tenir una conversa?

Al fals judici de València

Sorgeix, exageradament furtiva
la mà del que amb la força dislocava
els braços, d'aquells als que hi odiava
assaltant amb raó i defensiva

la condemna serà al final viva
per raons i imatges que guardava
en els calaixos que la taula assetjava
en un despatx junt al mur, dissuasiva

és per a tu un amic, prebenda clara
del temps que no deixarà badall ara
i no deixa de ser inescrutable

res és per a sempre,si agradable
el que tots dos hem passat, feliç i lleu
roba embrutida s'hi farà en breu.

El riu viu, i és riu amb el niu

d'una garsa reial que a l'estiu,

espantada pels embussos de la gent,

aclaparada, en un moment,

amb tarannà irada,puja sense senda,

per mirar al marjal, avui en venda,

i s'allunya a l'esglaó d'allà dalt

del gloriós Montdúver, d'un salt

i vol veure's , a si mateixa com ser,

un pardal, una gavina, un ànec o un ginjoler,

i no un au gran i fastuosa,

que destorba per voluminosa,

i com que estem com estem

pel que veure'm,

també li tocaran retallades

i la crisi, la fotrà, !!ausades!!,

que la famolenca garsa, sense entendre el que passa

es quedarà sense casa

i no els hi quedarà mes remei a les bunyoleres

sense fronteres

que demanar permís,

per a fer un decomís

a l'ajuntament,

i donar-li un plat de calent,

malaurada crisi,

per a que la pobra garsa , no es tire al vici.

a la pintura

Benaventurada, minsa i lluent

de tan sublim i suau, indecorosa.

Un oli és rondalla olorosa;

color,dolor ,record i amor pacient.

El blanc del llenç de lli, és color en ment

llapissera, carbó, negror pastosa

el verd ,el roig ,el groc, el blau o rosa

se n'assabenten per fi , són un corrent

del volum i la plana curvatura

que recull al seu sí la imatge virtual

de la llum, del blanc llenç i la textura

del pinzell que acarona la pintura

que a sobre deixa i torna textual

la veu que un home nu vol fer immortal.

Un feixista de molta substància

Ho recorde de sentides ,

a les primeries del anys seixanta

el meu pare era el seu xòfer,

i em contava coses de la seua feina;

en els seients posteriors del seu cotxe

sempre trobava monedes.

Menjava només pomes,

un plat i un ganivet eren les seues armes de supervivència,

també una ploma i un paper blanc,

es desplaçava a sovint amb el meu pare per a anar a comprar

el diari a València,

seria per a percebre la brisa matinal de l’Albufera

amb la finestreta del darrere de l'automòbil oberta.

Vivia en una cambra del “Hotel Bayren” amb la seua mare, una anciana no se si venerable

que queia de vegades del llit i es quedava a terra

cantant el “cara al sol”,(em sembla recordar algun personatge de Berlanga)

la cançó que ell va ajudar a escriure un dia

i ens la va fer odiar als de la meua generació;

també li va contar al meu pare això del seu afusellament,

ho contava a tot el que se li creuava per davant

em vaig assabentar mes tard en llegir-ho en “Soldados de Salamina”

era un paràsit de la societat del seu temps,

no va conèixer en absolut, ni de prop,

la paraula democràcia,

era un home del règim franquista

exclòs, perquè no tenia pèls en la llengua

i no tenia disciplina,

els seus fills havien eixit uns rojos impertinents

i ho lamentava molts dies.(mi hijo el rojo)

Els capitostos locals del règim li tenien por,

havia sigut un feixista de molta substància

un dels intel·lectuals del règim de Franco de la postguerra

i temien els seus enfadaments i les seues fanfarroneries

va incloure la paraula “españolear” en el diccionari de la llengua,

maleïda paraula, tènia als perifèrics de la “españa rota”, agafats pels ous.

Aqueix era per a mi, el falangista i feixista Sánchez Mazas.

Aquest sonet perfecte, el va escriure aquest home el mateix dia que va

néixer a Barcelona el meu pare, pot ser siga una coincidència

però ho vaig trobar a la xarxa i vaig recordar el de més amunt.

Recorde el "Pluja teatre", eren els setanta del segle passat,
fa com trenta-huit anys.
Leon Felipe era un poeta maleït pel règim d'aleshores.
"Errante" ens va fer veure que açò havia de canviar, també a Gandia.
Recorde una funció en un recinte del col·legi "Esclaves", la gent hi participava.
Després han passat moltes coses,
bones i dolentes per a tothom.
No se si s'ha convertit en un negoci, podria ser,
és el treball diari el que fa que sobrevisquem les persones;
estic segur que si tornen els anys dolents de llavors
ells continuaran lluitant per les llibertats ,com ho han fet sempre.
Ara volen callar-los, i ho fan amb la ignominiosa arma d'apartar-los del poble,
assetjant-los.

Mai no podran fer-ho
Perquè no tenen la raó.

Integrat en la ciutat,més brut també, les deixalles anaven a parar a les seues vores i se'l veia menys bonic que ara, però la canalla també formava part de la seua fauna, ara ,no.

El riu, el recorde quan era un xiquet, per l'estiu ,anàvem a nedar als basals plens de tarquim que s'omplien després que hagués passat la poca aigua que permetia l'embassament de més amunt a Beniarrés. No hi era com és avui, en passava molt menys d'aigua que ara.

Va ser en el riu on per primera vegada, que recorde, vaig estar en contacte amb la mort. Un dia ens varen dir uns xiquets que des de dalt del pont de ferro una ovella havia caigut i havia estat morta, els xiquets anàrem a veure-ho com si fos una festa. Allà baix a la vora d'un pilar de pedra dels que sostenien el pont ,veiérem a l'ovella que feia poc que havia caigut i n'estava morta, la blancor de la pell no es distingia gaire de la blancor de les pedres del riu. Anàrem a veure-ho alguns dies. Al poc, allò feia una pudor que tirava cap a enrere, mai havia vist tants cucs junts, arremolinant-se i menjant-se el cos de l'ovella. Ho recorde i ho tinc gravat a foc en la memòria i quan pense que així és la mort, em sembla molt desagradable.

Altra anècdota que recorde del riu,és, que un dia, els xiquets varen cremar una roda de cotxe i un fum negre, negre, negre pujava cap al cel i no hi havia forma humana d'apagar el foc. L'escàndol que va fer el fum fou molt exagerat i no en sabíem on amagar-nos per a evitar que algun pare o mare s'assabentés que havia passat i tinguéssim que rebre el pertinent càstig.

D'una o altra manera, el riu forma part de les nostres vides, abans, estava, encara que no ho semblava, més integrat en la ciutat, més brut també, les deixalles anaven a parar a les seues vores i se'l veia menys bonic que ara, però la canalla també formava part de la seua fauna, ara ,no.

Otro sí, donde dije, digo, digo, Diego.

(8 de diciembre de 2011)

Bueno, menos mal, al parecer, se trata de un absceso que le ha salido a la plaza por tiempo limitado, y no sólo a una, sino a varias plazas y por lo menos, alguno que otro, más grande que el que ví la noche del lunes en el ayuntamiento, porque es que si no es así, es que nos han invadido los alienígenos y no nos hemos enterado.

Yo, por lo menos, es que no me entero, este mes no he leído lo que viene en el full de la cultura de gandia, posiblemente sea una exposición itinerante, pero con la que nos está cayendo, con lo de la crisis, no me imaginaba que se llegara a generar este dispendio en los fastos navideños. Estos artistas del ayuntamiento, es que no tienen remedio y se gastan un dineral (que dicen que no tienen) en un amasijo de hierros, que a peseta el quilo, ya lo querría para sí el tío Maties ,el chatarrero del carrer de la porquera.

De una escultura(o lo que sea ) que he visto hoy, en la plaza del ayuntamiento de gandia

Hoy, no se reproduce en mí la catarsis acostumbrada al ver la obra que ocasionalmente, un artista de uno u otro bando, deja en (una) la plaza de mi pueblo. No hay boato ni parafernalia, más bien mojigatería. Se han soldado o atornillado unas vigas de hierro tipo leroy merlin con unas placas de cristal que parecen bases de copas del tipo zara home o grupo shidartha (que falta de ética al poner nombre a grupos empresariales) y se han añadido a fuer de inútiles unas barras de hierro que caen hacia abajo con rabia y pinchan también con rabia a cualquier estructura cerebral que se precie de serlo. Unos hilillos de acero con torniquetes se asientan a la base de la horripilante escultura(o lo que sea). Me da la impresión que la crisis ha afectado sobremanera a las neuronas de algunos artistas.

Se había dicho de los cándidos pinochos de la plaza del rey don Jaime, que eran peligrosos (que lo eran) y apenas hace unas semanas se los han quitado de en medio, pero lo de este adefesio no tiene nombre. Díganle, ustedes, honrados ciudadanos, a su ayuntamiento que regule la susodicha escultura (o lo que sea) con lo de la ley de riesgos laborales que nos imponen a cualquier empresa de chichinabo y que le pongan toda la parafernalia de espumas y acolches para que nuestros saltarines infantes no mueran en el intento, o por si a los del 15M se les ocurre subir a poner una pancarta, no vayan vendidos.

(6 de diciembre de 2011)

SONET

GUERRAS CIEGAS

La flecha murió de desencanto.

Y el arquero no pudo tensar el cordaje

por tener el carcaj en una urna,

al abrigo del magma de un volcán

que penetra en su armadura,

acribillada por áureas lanzas incólumes,

ateridas y de una fuerza abrasadora.

Iluminadas levas

ruedan rabiosas y agonizantes

tronzan con su fuerza

el viento troncal de las hogueras.

Arde, voraz, la inmensa tierra.

La flecha murió de desencanto

al no poder iniciar su vuelo ondulante.

GUERRES CEGUES

La fletxa va morir desencantada.

I el arquer no va poder tibar el cordatge

per tenir el carcaix en una urna,

a l'abric del magma d'un volcà

que penetra en la seua armadura,

crivellada per daurades llances rectilínies,

gelades i d'una força abrasadora.

Il·luminades lleves

roden rabioses i agonitzants

trenquen amb la seua força

el vent troncal de les fogueres.

Crema, voraç, la immensa terra.

La fletxa va morir desencantada

al no poder iniciar el seu vol ondulant.

SOMIAVA AMB CERCLES I BRUIXOTS;
SOMNIS ÀCIDS I D'UNA REPULSIÓ QUE ESPANTAVA

Quartet a una Clivia, que ara al mes de novembre,
es pensava que era la primavera del any que ve.



Esclata la natura i la passió
En una primavera arravatada
Que baix d'un arbre vell, impressionada
Sembla en un fanal de lluna, una cançó.

27 d'octubre Arc de Sant Martí a "la vall"

Aquest matí anava en direcció a València i he vist un gegantí arc de Sant Martí, a mes o menys l'altura de Tavernes de la Valldigna per Borderia,impressionava la seua claredat, eren les huit i mitja del matí, tots i cadascun dels colors del arc es veien reflectits per eixa interacció de llum i aigua. Els matins en aquesta part de la nostra geografia són impressionants uns dies eixe sol que quasi es pot tocar i es pot mirar sense por a enlluernar-se al eixir per l'horitzó, eixos núvols a baixa altura, que semblen muntanyes multicolors, eixe verd de la marjal mesclat en la humitat dels ullals que fa que la boira recree un paisatge llunya i màgic. Quan un rei va passar per ací, allà pel segle XIII, no m'estranya que pensara en nomenar eixa vall per a fundar un indret per a un déu, per la seua bellesa i per la seua frugalitat i per la impressió que causa veure que és un abric dels vents i de les tempestes de la mediterrània.

EL BARRANC DE L’ENCANTÀ A BENIARRES.
Un curt camí a la vora del rierol que va a ajuntar-se mes endavant al riu gran i al final del camí una sendera que puja cap a munt al forat gran que hi ha a la paret del començament del barranc, des d'ahí, de fora ,veig a Andreu mirant amb uns prismàtics, està buscant a l'encantà que esta a un centenar de metres des d'on estem, cap endins del barranc. Ara, des d'ací dalt tenim que baixar al sí , amb una miqueta de paciència perquè està molt empinat, entre albarzers i rames i amb la perícia del amic Andreu baixem al fons i ja sense aigua comencen les pedres, xicotetes, mitjanes, cudols, grans i mes grans alguns que son com muntanyes i altres tan grans que apenes si podem passar a traves dels forats que deixen, rames i matolls de baladres que tenim que travessar, mes i mes pedres de tots els colors monocromàtics, del blanc com la neu, passant per una immensitat de grisos ,al negre. Recorde haver vingut a aquest mateix paratge tenint huit anys, en una excursió de la escolania del Palau del Duc de Gandia i després amb els germans Llorca, tenint-ne tretze o catorze,en una acampada, la primera de la meua vida, tots sols, de la que recorde que fregíem bolets en una paella. Un indret diferent i amb alguna cosa màgica que atrau.

Baixar lentament pel camí que va perdent-se poc a poc i cercar el triangle de mar. Allà baix junt a la rocalla nua i escarpada veure les ones venir amb una força desenfrenada i piramidal fins a fer una muntanya d’aigua que romp contra si mateix i es mou desembridada. Oir com trona i veure com llampega, i tornar al camí ample de dalt i fugir de una tempesta que tot ho arrasa. Com si eixe lloc de la costa fos una violenta baralla entre el foc, la terra, l’aire i l’aigua.

Fugir

tornar

veure

oir

fer

venir

veure

cercar

baixar

II

Forta trona la cadena, violenta

trenca al compàs del vent, el seu accent

lluita i esclata, ja era hora, la gent

per fi, la revolta reclama, atenta.

Dignitat, paciència, cadència lenta

reclamem el drets humans, lo adient

policies pels governs manats, se sent,

volen trencar, la lluita no violenta.

Agafar el carro de la revolta,

democràcia mana, ja tot es global

el quinze d'octubre, com l'altra volta

unirem esforços, ara ja es total

ho demana el món, i ja no se solta

a pels poderosos, que parar-los cal.