Quartet a una Clivia, que ara al mes de novembre,
es pensava que era la primavera del any que ve.



Esclata la natura i la passió
En una primavera arravatada
Que baix d'un arbre vell, impressionada
Sembla en un fanal de lluna, una cançó.

27 d'octubre Arc de Sant Martí a "la vall"

Aquest matí anava en direcció a València i he vist un gegantí arc de Sant Martí, a mes o menys l'altura de Tavernes de la Valldigna per Borderia,impressionava la seua claredat, eren les huit i mitja del matí, tots i cadascun dels colors del arc es veien reflectits per eixa interacció de llum i aigua. Els matins en aquesta part de la nostra geografia són impressionants uns dies eixe sol que quasi es pot tocar i es pot mirar sense por a enlluernar-se al eixir per l'horitzó, eixos núvols a baixa altura, que semblen muntanyes multicolors, eixe verd de la marjal mesclat en la humitat dels ullals que fa que la boira recree un paisatge llunya i màgic. Quan un rei va passar per ací, allà pel segle XIII, no m'estranya que pensara en nomenar eixa vall per a fundar un indret per a un déu, per la seua bellesa i per la seua frugalitat i per la impressió que causa veure que és un abric dels vents i de les tempestes de la mediterrània.

EL BARRANC DE L’ENCANTÀ A BENIARRES.
Un curt camí a la vora del rierol que va a ajuntar-se mes endavant al riu gran i al final del camí una sendera que puja cap a munt al forat gran que hi ha a la paret del començament del barranc, des d'ahí, de fora ,veig a Andreu mirant amb uns prismàtics, està buscant a l'encantà que esta a un centenar de metres des d'on estem, cap endins del barranc. Ara, des d'ací dalt tenim que baixar al sí , amb una miqueta de paciència perquè està molt empinat, entre albarzers i rames i amb la perícia del amic Andreu baixem al fons i ja sense aigua comencen les pedres, xicotetes, mitjanes, cudols, grans i mes grans alguns que son com muntanyes i altres tan grans que apenes si podem passar a traves dels forats que deixen, rames i matolls de baladres que tenim que travessar, mes i mes pedres de tots els colors monocromàtics, del blanc com la neu, passant per una immensitat de grisos ,al negre. Recorde haver vingut a aquest mateix paratge tenint huit anys, en una excursió de la escolania del Palau del Duc de Gandia i després amb els germans Llorca, tenint-ne tretze o catorze,en una acampada, la primera de la meua vida, tots sols, de la que recorde que fregíem bolets en una paella. Un indret diferent i amb alguna cosa màgica que atrau.

Baixar lentament pel camí que va perdent-se poc a poc i cercar el triangle de mar. Allà baix junt a la rocalla nua i escarpada veure les ones venir amb una força desenfrenada i piramidal fins a fer una muntanya d’aigua que romp contra si mateix i es mou desembridada. Oir com trona i veure com llampega, i tornar al camí ample de dalt i fugir de una tempesta que tot ho arrasa. Com si eixe lloc de la costa fos una violenta baralla entre el foc, la terra, l’aire i l’aigua.

Fugir

tornar

veure

oir

fer

venir

veure

cercar

baixar

II

Forta trona la cadena, violenta

trenca al compàs del vent, el seu accent

lluita i esclata, ja era hora, la gent

per fi, la revolta reclama, atenta.

Dignitat, paciència, cadència lenta

reclamem el drets humans, lo adient

policies pels governs manats, se sent,

volen trencar, la lluita no violenta.

Agafar el carro de la revolta,

democràcia mana, ja tot es global

el quinze d'octubre, com l'altra volta

unirem esforços, ara ja es total

ho demana el món, i ja no se solta

a pels poderosos, que parar-los cal.

Ximple, un passeig amb la càmera fotogràfica al muscle per a donar fe de que, el camp, les pedres, els arbres, els matolls i les flors i els insectes, existeixen, les llars dels llauradors, les sequies, l'asfalt pedregós, el si d'un barranc sec, una alqueria baix de les palmeres, al bell mig dels tarongerars, que sembla que van quedant-ne pocs, i anar descobrint que un paisatge que estava amagat, i ix a la llum per les coses de la passada especulació immobiliària i la actual crisi, el rovell del enreixat s'acumula en el seu interior, quina panoràmica mes bella. Pense : -.Alguna cosa està morint, tardarà ben poc en regenerar-se.

Allà dalt octubre.

Es un lloc on es pot dir que sembla que es un habitatge, allà dalt, l’herba ,fresca i d’un verd clar inigualable, per tot arreu com si el jardiner hagués anat a retallar-la, allà dalt,les floretes de safrà per tot arreu, un paradís, brisa, suau nomes, els monticles no deixen córrer el vent fort de dalt de la muntanya, mes cap a fora el precipici, i des de el precipici, el paisatge ,el bast paisatge que va fins a la mar , apenes a deu quilòmetres. De la muntanya abrupta i salvatge, al pla llaurat per rierols , a la mar ,la ampla mar,i ací dalt un refugi, la nevera, derruïda, però un refugi a la fi, recorde haver dormit al ras, ací dalt, quina frescor mes neta quin paradís aquest paratge, sembla que no hi haguera res millor, i mes amunt, el piló on els vents , els quatre vents, no deixen esser viu tranquil, on l’aire es violent i incomode, quina paradoxa,es fastigós lo de mes amunt, es lo mes alt de la Safor.

De un bróker que desafía a los gobiernos

de los desunidos estados europeos y que

nos dice lo que ya sabíamos.

Por fin, ahora que se oye como truena

voy a arrimar el ascua a mi mercado

no vaya a ser, joder, que un diputado

me robe la comida y la cena

veo que esto va a ser una pena

que todo lo que hemos hoy ganado

!ay¡ va a seguir siendo castigado

y tal como si fuera una condena

después, asiéndome a codicia ajena

voy a cargar con todo lo robado

para saber que así andaré sobrado

de tener mis casitas en la arena

de la playa de la marimorena

aunque cagarla, sé que la he cagado.

corruptes intemporals

Ésser agosarat vol predominar

ja no sols vol menjar ,sinó deglutir

i ara, la ciutat busca derruir

i el poble sent que s'ha d'apuntalar

com entendre que anava a gosar

sense aturar-lo i sense prohibir.

Qui ens diria que ho fos a produir?

Lo que el nostre vot àuria de premiar

ara volíem veure com transcriure

per tot combat i lluita escometre'l

saber també en quina part perviure

nostra mà no tindria que permetre'l

que les seues ofuscacions ens lliure

i per no poder, no poder sotmetre'l

barranc 2009

Des de la habitació, baixem, plou, no massa, però no ens queda mes remei que iniciar de nou el camí, eixim del Campin i ens hem posat uns borrasquers per a tapar-nos el cos i les motxilles. Un caminal asfaltat estret, ens porta cap a munt una altra vegada, ara, passarem per la carretera que baixa fins a Simat, però nosaltres tenim que anar a buscar "La font del Cirer" i em de pujar cap a munt per una altra carretera. Voldríem prendre un cafè per a espavilar-nos, el restaurant de "La visteta" esta tancat en pany i clau, es massa matí, sense remei tenim que anar pujant i cada vegada va ploguen més fort. Als vint minuts ,avorrits de la pluja, arribem al pla de la font, des de allí tenim que baixar fins Simat, una senda tortuosa, però fàcil, cada vegada plou més i més fort, a lo lluny algún que altre llampeg, però aigua a mansalva. I no es veu més que el que tenim davant. Que llarg el camí, al fi em vist a baix el aqüeducte dels monjos,que va a donar directament al monestir de Santa Maria, amb la pluja no ens em parat a veure si hi havien més restes de la sequiola, que baixava des de dalt fins a baix. Estem mullats i quan arribem baix de tot,ens llevem les sabates, a les que no els cap mes aigua.

Caldrà que anem al Monestir a demanar permís per a canviar-nos la roba, eixugar-nos i rentar-nos. Anem i per la portalada, tenim que passar per un tauló de fusta que fa de pontet i que l'han posat per a que puga passar la gent, ja que està tot inundat, ens canviem i anem al bar a esmorzar. Ens l'hem guanyat.

Ens assabentem de que hi ha hagut fortes inundacions pels voltants, i que els barrancs i les sequies n'han fet de les seues.

11 de Setembre de 2011.

Jo, que he dormit a la casa del Dante

i a vuit-cents anys he vist purgatori

pensar en que vos, a poc , Cori-mori

puc resar i , amb les meues mans ,nugant-te

ha passat el temps i ja no us aguante

pot ser per fi, buscareu territori

ja sabreu de mi, tot l'art amatori

jugaré per a que res no us espante.

Vindrà la tardor, caldrà fer la festa

i en el meu poble ratxin-ne la tropa

i d'un sacsó se'ls hi trenque la testa

esbraveïts captaires i "bova sopa"

se'ls hi sigui donant, en falsa presta

anant d'Àfrica, a Amèrica i Europa.

jugoslavija,80

A l'antiga Iugoslàvia vaig estar en l'any 80 del segle passat. Recorde el caos que es provocava a la frontera Italiana per tal de passar la duana, eixos dies molt dura, els soldats passaven per els corredors del tren com si fossen a menjar-se-ho tot, no hi havia miraments amb ningú, dons no volien que el contraban de cafè... (Sic)...passara amb facilitat. Que avorrit el paisatge fins a Belgrad, semblava tot sembrat de blat i els quilòmetres passaven com si tot fos el mateix. Era ple l'agost i les mosques i la calor ho feien tot molt desagradable. Mai m'he sentit tant agarberat com la nit que vaig passar en el tren, em vaig imaginar que anava cap a un camp de concentració, la gent s'amuntonava en el compartiment, i quan menys,te'n adonaves ja tenies els peus d'algú a la cara.
Vaig notar en les seues gents un odi racial que mai m'avera imaginat, ja que el Iugoslau era aleshores, un poble mesclat, com ho es avui la major part de la Europa que coneixem i tant musulmans com jueus , cristians i gitanos convivien a una mateixa societat multicultural i multinacional que Tito havia format després de la segona guerra , i jo venia d'un país en el que apenes hi havia gent forastera, llevat dels turistes. Al cap de pocs anys passà el que passà.
Les seues gents eren molt diferents de les gents europees que jo coneixia. La seua pobresa era manifesta i també la seua dignitat, arravatada, i la austeritat es notava en l'ambient.
Em va cridar molt l'atenció, ja en Belgrad, una dona jove amb falda que de les cames li sortien pels que pareixien serps, per ami era cridaner , ja que no estava acostumat a eixes visions.
Em va semblar tant desagradable eixe mon ,tan tancat i tan diferent al nostre, que vaig pegar mitja volta i men vaig tornar cap al també, malhaurit occident.

zuric

El tren tenia que arribar prompte, doncs ja feia una estona que estava esperant-lo, volia anar cap a Roma des de Zuric, veure monuments , escodrinyar el paisatge, una ciutat diferent, molt diferent de Zuric, per a mi la ciutat Suïssa havia estat molt bonica,molt culta, molt neta, massa neta, molta botiga cara, molt de art, molt de tot.
La nit passada havia dormit a un parc prop de L'estació del que no recorde el nom, en el que hi havia un palau que havia visitat el dia abans i en el que en les seues parets interiors vaig veure penjades multitud de làmines de gravats de una delicadesa i una minuciositat que m'espantava, jo no arribaria mai de la vida ni tan sols a definir un trosset d'aquestos dibuixos.
Es feia tard i el tren no arribava. Un xicot ros d'uns vint i pico anys, em cridà i no se en quin idioma, mig italià, mig alemany, em parlava i jo no entenia res, i em treia una cartera que duia damunt i m'ensenyava una navalla i - Uff!! De cop vaig caure , Volia atracar-me!!. A mi, miserable de miserables, que duia el just per a passar uns dies i malament, i en Zuric, una ciutat , tan neta, una estació tan polida i tan tecnològica. Vaig arrancar a córrer com vaig poder fins que vaig arribar al parc en el que havia dormit la nit passada. quin esglai! Segurament anava a perdre el tren ,i tindria que dormir un altra nit al ras. Recollons!!

El camp de vinyes i fruitals, baix de la carretera, un riuet, el Vernissa que amb molt poca aigua, fa de quan en quan uns gorgs en els quals es pot nedar, encara que apenes cobreix fins el melic. De colp uns núvols que veiem fa una estona , comencen a escopir gruixudes gotes d'aigua i rajos i trons amb un só ensordidor i una fortor impressionant. Correm cap a dalt, al Morquí i veig com un rajo travessa al meu costat i una espurna passa a una velocitat que mai havia vist. Es agost, temps de tempestes inesperades.

1974

Vaig eixir a açò de les quatre de la vesprada, quedava un tram llarg de viatge amb autobús per a arribar a València i després partir cap a l'estació del nord des de la qual a açò de dos quarts d'onze de la nit salpava un "borreguero" fins a Barcelona i des d'allí anar a veure per on eixia el tren per a anar fins a Perpignan, era emocionant ,era la primera vegada que marxava d'Espanya, l'Espanya franquista, l'Espanya que acabava de matar a Puig Antich, l'Espanya en la qual, quan s'acabava de creuar la frontera des de Port-Bou, es veia un gegantesc mural en la paret escarpada, tallada pel pas de les vies del tren que cridava amb força, "FRANCO ASSASSINE". L'Espanya de el "Ruedo Ibèrico", de la "*Joie de Lire", "Operación Ogro", dels emigrants a Suïssa i a França. Pèro això sols ho havia llegit a les planes de la revista "Triunfo" i ara anava cap allà a veureu de veritat.