Dies de màgica , arrodonida i fastuosa creativitat a la Marina Alta (Benissa) 

 Olives xacades, recentment xacades de l'olivera d'allà dalt, cap a La Fustera en una caseta al bell mig de la muntanya costanera, a prop dels penya-segats serrallosos de la mediterrània. Baixar a la platja pedregosa a la llum de la lluna plena sense cap aguait de llum elèctrica. Ciris i te, meravellós te, de la fabulosa Índia. Dibuixos que conten històries amb multitud d'històries dintre del imaginari desbordant de una jovent que em fa sentir una nova persona arribant a un món màgic, imaginatiu i immaterial. Només fins a fa un any em quedava un de aquells joves de Benissa, ara ja ha faltat, i hi serà amb el que ell més estimava d'aqueixa terra., la mateixa terra i el seu vi impregnat d'olors de un raïm que mai ,en el altre món on visc, he pogut trobar per molt que busqués. On hi estaran els altres?. Quina imaginació mes realitzada amb l'art de una jovent que reflectia en les seues obres la supèrbia generositat de donar al món allò més profund que neix de l'artista i no demanar-hi res , ni al món , ni a ningú. Donar-ho tot per donar-ho, pel plaer estètic. Crear alguna cosa que no hi estava i a partir de eixe instant hi estarà per sempre més.

personatges

Personatges ficticis del meu poble.




Hi ha uns personatges al meu poble que són, si més no, d'allò més actual i intemporal, hi són molt més vius que moltes de les avorrides persones que hui, hi fem vida en la nostra ciutat. Puc anomenar el cas de “el beatet”, personatge virtual on els haja i un dels més vius als quals, els veïns del meu poble li tenen una adoració i una devoció que ja volgueren alguns polítics que avui manen al nostre poble, que a la primera de canvi són exalçats i al rato injuriats i tirats al fem,com els de la foto que acompanya aquest escrit.
El devocionari popular del meu poble té en aquest personatge virtual un dels mes vius. No hi ha esquerres o dretes que valguen quant parlem del beatet, és un personatge intemporal i en totes les cases de Gandia on hi ha una miqueta de seny gandià, ha fet algun que altre més que sospitós miracle i se'l hi té present, en un, o altre moment.
No fa massa temps, a la Vila Nova han ficat una escultura del beatet, un tant, no se com.... Mira el beatet cap a la seua capella i hi té a la mà alguna cosa asseguda que sembla una granera, però, esta ficada d'una forma que la veritat, sembla que el beatet està fent, ...alguna cosa impúdica,que públicament no està massa ben vista. Hauríem els gandians de dir-ho?. O és una mes de les coses que fan que la nostra ment, escatològica i valenciana, fallera, estiga sempre rient-se de nosaltres?.
El Professor Cabo, Kitin Nogueroles, Paco Maria, La Delicà, el ínclit Sant Francesc, i per suposat Benavent i Panxaverda, són, tots ells personatges que formen part del ficcionari del poble de Gandia , però sense cap dubte, no hi ha cap d'ells que arribe a la condició de ser “per se” gandià com el beatet. Encara que, tots els anomenats tenen la capacitat de fer que ens retrobem a les nostres arrels i mereixen també el record i l'estima de tots nosaltres, perquè malgrat tota la seua fama,o infàmia, en alguns casos efímera, en altres actual, mai no van traure benefici particular per les seues aventures, més bé,el benefici li'l varen donar al seu poble.

L 'Ahuir.

2012, dilluns de Pasqua, dotze del matí, un Sol brillant, cap nuvol. Passeig pel cordó dunar de la platja. Des de Gandia es visualitzen el edificis baixos de la platja de Xeraco. Un caminet ni massa assenyalat ni massa ample s'insinua pel cordó de la duna de aproximadament una cinquantena de metres d'amplària, ensalvatgits pel que fa a la introducció de la mà humana. A l'esquerra mirant cap a Xeraco baixa la duna, quatre o cinc metres, i de cop,el canyar, que tapa la civilització de conreus marjaleros. Abans del canyar una vegetació que de vegades plasma una imatge paradisíaca pels colors vius que impacten a la grisenca, seca i fina sorra. Els matolls, a la vora esquerra del camí, on hi ha, a cada centenar de metres, un abret més alt que fa una miqueta d'ombra, amaguen al que podríem denominar un "voyeur" de platja que no se per quin motiu exactament (ho intuïsc) està assegut, dret o amagat, esperant no sé què. A la dreta, per la duna alta que ja s'apropa a la platja, molt de volta en quan s'esbossa un nudista i de vegades, no sé si fortuïtament, exhibeix els seus atributs. Els passejants, assabentats, no hi fan cas de cap manera, només van a caminar i a fer fotos i si ve al cas a destorbar a alguna floreta o a alguna cosa que es mogui, granotes, sargantanes, abelles, borinots o escarabats piloters i d'altres que es troben en el seu veritable hàbitat.
A mig camí una passarel·la, la primera de les tres que hi ha, a lo que denominem fa anys ja, explanada de la platja de Xeresa, una quantitat exorbitant de papers blancs,sembla embrutits i utilitzats i escombraries, es veu que no hi ha acord en la neteja. Cotxes , molts cotxes i no se hi veu molta gent , estaran passejant pels voltants. Al fons de l'explanada, de nou, el caminet cap a Xeraco, altra vegada el mateix d'abans. I al final el riu Vaca i la porquera del riu que va a parar a la mediterrània.

ACOVARDIT.

Un somni molt real.

A voltes un somni sembla real i encara que quan despertes no veus que no és més que un somni, i que el centre del món no radica en tu, crec que val la pena reflectir en un somni el que creus que li passa al món real , tan dur a voltes, tan diferent, tan gran i en el qual uns a uns altres ens espentem per a fer-nos lloc i en el qual ni moltíssim menys som herois o vilans o reveladors del que realment ocorre en la realitat , aqueixa realitat que està amagada potser on menys imaginem. Un dia, no fa molt, quan em vaig alçar al matí, ho recorde vagament, havia tingut aquest somni i per a no oblidar-ho, el vaig transcriure a un paper, més o menys el que recordava i ara m'he proposat comptar-ho amb alguns detalls que potser siguen pura invenció, però açò és el menys important, doncs creguen-ho o no açò és el que vaig somiar.
Em vaig alçar al matí i vaig anar a passejar pels horts limítrofs a la meua casa, poc després d'eixir , ja endinsat en una de les sendes que els circumden, al costat d'una sèquia de terra, vaig trobar un lligall de papers lligats amb un cordell i a punt vaig estar de donar-los una puntada i enviar sense mirar-los, lluny, dins del bancal, rar en mi, que solc llegir tot quant cau en les meues mans, siga el que siga, i pensant-ho una mica vaig venir a deduir que poguera ser que en els papers potser haguera escrita alguna cosa que ben poguera ser interessant i vaig optar per arreplegar el pilot de papers del fangós sòl i vaig intentar trencar amb totes les meues forces el cordell i veient que era una tasca difícil, em va venir al cap que en la bolseta en la qual solia portar unes monedes, duia una espècie de navalla suïssa molt versàtil i xicoteta que utilitze molt de tant en tant per a resoldre xacres, trencaments i arranjaments de coses vàries, la vaig traure i amb sorprenent facilitat vaig tallar el cordell i em vaig posar a fullejar sense solta ni volta els papers del lligall. Veient que no hi havia coses interessants en les quals poder escodrinyar a l'autor d'aqueixos papers vaig decidir trencar-los i portar-los a algun contenidor de brosses o de reciclatge del paper. Estant ja disposat a fer tal cosa, es va desprendre del pilot de fulles una espècie de llibre prim , xicotet i rar, que més aviat pel seu color ocre, que no groguenc, semblava bastant antic, i pel que vaig poder deduir semblava un manuscrit fet amb plomí a tinta xinesa, pels esborranys que s'apreciaven en les vores de les xicotetes i ben conformades lletres. Com ho vaig veure molt antic, la curiositat em va poder i em vaig proposar llegir-ho, ho vaig obrir i en la primera fulla em vaig quedar estupefacte en començar, es tractava d'una espècie de jaculatòria a Satanàs, diguem-ne una oració que a algú se li hauria ocorregut, fa molt de temps, plasmar en un escrit, no sé amb quina intenció, però el ben cert és que aquesta persona semblava tenir les coses bastant clares respecte a déu , als seus àngels i arcàngels i a totes les històries referides a la cultura religiosa judeocristiana en la qual solem moure'ns per aquests indrets. Entre el que vaig veure escrit en la primera fulla, al final de la pàgina, em va cridar l'atenció, per semblar un descomunal despropòsit, una frase curta i contundent, però que venia a dir el següent: “Els homes poderosos sospiren en el seu desterrament, mai més accediran a la terra de la mel, doncs un precipici intervé entre tots dos”.
Que volia dir aquesta frase em va posar una miqueta nerviós, no entenia la fi de la mateixa, ja que no havia ocorregut mai tal cosa i pel que sembla jo no veia perquè havia d'ocórrer més endavant, vaig seguir llegint l'escrit i se'm va venir la rampellada de que semblava ser una profecia i entre altres coses explicava , açò sí que havia ocorregut en dates no gaire llunyanes, tot l'esdevingut respecte a les qüestions de guerres entre orient i occident, últimament les guerres d'Afganistan i l'Iraq, països als quals nomenava de la mateixa forma que actualment li'ls /els hi denomina, parlava dels nord-americans i dels europeus d'una forma molt actual que no es corresponia en absolut amb l'antiguitat que semblava tenir el paper i la tinta de l'escrit. Explicava l'escrit que els vertaders líders europeus i nord-americans no eren els que aparentment creien en els pobles dels països referits sinó una secta a la qual lloava en les seues línies i que no eren ni més ni menys que els denominats actualment “Club Bilderberg” als quals se'ls hi coneix per tenir una teoria a mitges coneguda actualment, que té com a fi apoderar-se de les regnes del planeta, entre els membres del qual hi ha a més de polítics en actiu dels diversos països que conformen Amèrica i Europa, financers, grans empresaris i amos dels mitjans de comunicació més influents, i la fi dels quals com deia l'escrit és ensenyorir-se i deixar sense sentit tot allò que els impedisca exercir el seu poder en el planeta, sense tenir en compte a res ni a ningú. La fi que persegueixen aquests personatges justifica qualsevol mitjà, per nociu que siga per a la resta de la civilització humana i es valen de la seua influència en governs i en mitjans de comunicació massius per a dur a terme la seua tasca. I ara, Per què aqueixa frase que m'intranquil·litzava i amoïnava? A quin fet es referien aquelles paraules? De sobte, llegint una mica més, ho vaig veure clar, segons l'escrit, alguna cosa s'estava coent en aquests moments, després d'haver influït durant anys en tots els aspectes de la vida de la humanitat, a excepció d'ells mateixos i d'uns centenars de salvatges desconnectats de la civilització, i veient que una part se'ls havia anat de les mans i no hi havia manera de canalitzar les seues propostes i que un sector del grup, arran dels successos de l'11 de setembre de 2001, s'havia allunyat prou per a estar desconnectat totalment del grup i havia creat artificialment una espantosa crisi econòmica per a sotmetre al planeta, per a sadollar la seua voraç fam de poder i estaven actualment influint en el de les primaveres àrabs i en les revolucions que s'estaven produint en el sud d'Europa. Arribat un punt, l'altra part, s'hauria plantejat rendir-se a l'evident, exiliar-se de tot i deixar abandonada la civilització a la qual havien contribuït a construir-se per a si mateixos. Tot, tot anava a canviar. I no estic segur, però imagine que no ens anava a portar res bo en un proper futur. Vaig despertar en eixe moment i vaig pensar en lo que esta passant aquestos dies en el mon i que trist. Encara que només siga un somni!!.

Sant Antoni

Era un diumenge pel matí, la iaia havia preparat el desdejuni i jo i els meus pares ens acomiadàrem, doncs ells tenien que anar a fer una visita a un altre familiar i el passeig era ben llarg. El iaio i jo teníem que anar a per l'Enric al carrer de Dalt. Vivia a una casa amb una porta xicoteta on per a entrar-hi tenies que baixar uns esglaons. Després esperaríem a l'oncle Andreu, que estava guarint al animal i ficant-li els cordatges per a enganxar-lo al carruatge. Va ser un goig veure entrar des del fons del carrer a l'oncle amb el cavall blanc i el seu carruatge, des d'on hi érem nosaltres a la part alta del carrer, pujàrem tots dos, l'Enric i jo amb l'oncle i poc a poc hi tornàrem cap avall pel carrer i enfilàrem carrers i passejos on anàrem a unir-nos a una comitiva de carruatges amb cavalls, i rossins de totes les mides, carros, carruatges ,cotxes i tota la parafernàlia de transports enganxats amb animals. A la fi arribàrem a un descampat on ens reunírem amb molta més gent i molts animals. Era el dia de sant Antoni de mil nou-cents seixanta set ,al barri D'Horta a Barcelona i ací mostre la foto que tinc i ha fet que haja recordat l'escena, jo sóc el xiquet de la dreta.

Al fons d'un armari.

Avui hem tret del armari, del fons, de eixe fons oblidat, per a fer unes fotos, una màquina d'escriure, i una guitarra, totes dues coses ben antigues, comprades amb diners antics i amb sabor antic. Les dues coses les he fet servir, encara que, la guitarra tot i no saber tocar cap cançoneta, la he sabut afinar, a la meua manera, com recorde de quan era un xaval, de tota manera sembla que tenia una clavilla, la de la primera corda, trencada, i no la he pogut afinar com calia. Li diré al amic Batiste, a veure si em pot solucionar la qüestió. De la màquina d'escriure si que hi he tret més profit, doncs crec que la tinta de les màquines d'escriure antigues és inesgotable, no com les impressores d'ara que a les quatre fulles ja et demanen un nou cartutx de tinta. La màquina després de trenta anys de no utilitzar-la, li he ficat un foli, i com si res, amb la mateixa ràbia que llavors, s'ha posat a escriure com si no hi haguessin passat els anys per a ella.

Caldrà que anem fent acopi de coses antigues, joguines de quan érem xiquets , llibres de text de la escola primera, àlbums de cromos, tebeos del “Capitan Trueno” maquines de fotografiar de carret, discs LP's i cassetes. Tots objectes perduts dins d'algun fons d'armari, ja quasi oblidats, i mereixen el nostre reconeiximent , no sols pel seu valor sentimental, més bé per la seua solidessa , per la seua forma de saber aguantar el temps, eixos trastos s'han fet vells, però nosaltres, els resistents, encara ens hem fet més vells, i molts dels seus coetanis ja no estan ací per a veure-ho.

Llum artificial i llum.

El que es veu, és invisible sense tu

Veloç sempre, encara que finita

la radiació de la accelerada

partícula ínfima i alada

que reprodueix potència i levita

colp enèrgic que la cadència imita

sempre acull atent a la nova albada

en una cloent estància que eixarmada

rep la natura un llampeg, l'excita.

Energia és en igualtat, massa,

multiplicada sempre en la potència

per velocitat de la llum al quadrat.

Inventà Einstein i l'esperit passa

d'idea dels imants a l'experiència

dels inescrutables futur i passat.

De una tremolor que mai no acaba. Mescla de contraris que es repelen.

Resulta que.

Residia, fins fa poc, en mi, una actitud un tant esborrallada, que per no mostrar, no mostrava, fins ara, cap actitud davant d’uns fets, que sent greus en la seua forma de succeir no m’acostaven a pensar o situar-me d’un colp, en l’actitud que ara estic veient amb claredat. Són, una darrere d’una altra, les barbaritats a què estem assistint en el que va de segle XXI, i no arribaven, com fins ara, que vaig adonant-me, a indignar en excés, el meu més intim sentit de la justícia i la ètica. Estem abocats a una voràgine de fets que ens retrotrauen a principis del passat segle i si no fem quelcom, (no sé que), em pareix que més prompte que tard arribarem a estar en una societat amb amos i criats, huitcentista. Resulta que hi ha banquers que se la juguen a que uns abuelets duren més o menys en el món dels vius. Resulta que hi ha jurats que declaren no culpables(això que és?) A “alguienes” , que a la vista estava, estaven fins als monyos de corrupteles i en unes gravacions se’ls veia de totes totes que eren uns "manguis" d'upa. Resulta que hi ha jutges que culpen i condemnen un jutge per fer les coses ben fetes i els “alguienes” als que estava investigant aquest jutge, se’n van de rositas. Resulta que els banquers desnonen a qualsevol desgraciat, al que en el seu moment li van donar un préstec per a pagar una casa, que possiblement no li feia cap falta, i no sols desnonen d’aqueixa casa al “pringao” sinó que l'esclavitzen per a tota la vida a pagar quelcom que ni li va ni li ve. Resulta que aqueixos mateixos banquers diuen que s’arruïnen pel que s’ha dit, però d’això res, ja volguera el més pintat del meu poble guanyar la centèsima part del que guanyen alguns d’aquests cabrons. Resulta que ve un dia que els que ara manen comencen a manar i enganyant al personal que els havia votat comencen a fotre sense el més mínim respecte a la societat, que el segle passat, s’havia atorgat unes alegries que segons aquests que ara ens manen, no es mereixien. Resulta, que açò, s’esta afonant i ningú sap com ha sigut, ni quan , ni perquè, i no hi ha déu que ho sàpiga solucionar pel que estem veient.

No serà que els que ens manen estan fastiguejats d’aquest sense viure que és pagar religiosament el jornal a l’obrer, per exemple, i que ara no li vindria malament que estiguera esclavitzat?.

Total, he vist avui, en un periòdic digital, que en l’antiga Alemanya de l’est, a alguns treballadors se’ls està pagant un salari de 55 cèntims d’Euro a l’hora, per ací es comença no?.

Els “alguienes” que he mencionat dalt són, al meu parer, el paradigma dels putos amos, dels xeics del desert, dels cavallers de l’edat mitjana, dels patricis romans, dels papes de la inquisició , dels nazis alemanys, o dels feixistes europeus, que quasi van aconseguir el passat segle fer-nos el que ara estan a punt d’aconseguir els susdits, que, als altres “pringaos”, que som els altres, ens foten la vida.

Tancar una porta,

acostar una cadira a la finestra,

interioritzar sentiments

que abruptament ixen,

i afloren a la pell dels indecisos,

serà que ja no es pot tenir una conversa,

i els amics han fugit,

provoquen en mi l'enyorança d'altres indrets,

he vist avui una senda profunda i obscura,

els arbres i matolls cobrien com un túnel la seua llargària,

al fons un badall de claredat s'obria cap al cel immens,

veure de nou tot el que ja no es podia veure.

Tancar una porta,

interioritzar sentiments

que afloren a la pell dels indecisos,

els amics han fugit,

he vist una senda obscura,

al fons, un badall de claredat s'obria cap al cel immens.

Tancar una porta,

serà que ja no es pot tenir una conversa?

Al fals judici de València

Sorgeix, exageradament furtiva
la mà del que amb la força dislocava
els braços, d'aquells als que hi odiava
assaltant amb raó i defensiva

la condemna serà al final viva
per raons i imatges que guardava
en els calaixos que la taula assetjava
en un despatx junt al mur, dissuasiva

és per a tu un amic, prebenda clara
del temps que no deixarà badall ara
i no deixa de ser inescrutable

res és per a sempre,si agradable
el que tots dos hem passat, feliç i lleu
roba embrutida s'hi farà en breu.

El riu viu, i és riu amb el niu

d'una garsa reial que a l'estiu,

espantada pels embussos de la gent,

aclaparada, en un moment,

amb tarannà irada,puja sense senda,

per mirar al marjal, avui en venda,

i s'allunya a l'esglaó d'allà dalt

del gloriós Montdúver, d'un salt

i vol veure's , a si mateixa com ser,

un pardal, una gavina, un ànec o un ginjoler,

i no un au gran i fastuosa,

que destorba per voluminosa,

i com que estem com estem

pel que veure'm,

també li tocaran retallades

i la crisi, la fotrà, !!ausades!!,

que la famolenca garsa, sense entendre el que passa

es quedarà sense casa

i no els hi quedarà mes remei a les bunyoleres

sense fronteres

que demanar permís,

per a fer un decomís

a l'ajuntament,

i donar-li un plat de calent,

malaurada crisi,

per a que la pobra garsa , no es tire al vici.

a la pintura

Benaventurada, minsa i lluent

de tan sublim i suau, indecorosa.

Un oli és rondalla olorosa;

color,dolor ,record i amor pacient.

El blanc del llenç de lli, és color en ment

llapissera, carbó, negror pastosa

el verd ,el roig ,el groc, el blau o rosa

se n'assabenten per fi , són un corrent

del volum i la plana curvatura

que recull al seu sí la imatge virtual

de la llum, del blanc llenç i la textura

del pinzell que acarona la pintura

que a sobre deixa i torna textual

la veu que un home nu vol fer immortal.

Un feixista de molta substància

Ho recorde de sentides ,

a les primeries del anys seixanta

el meu pare era el seu xòfer,

i em contava coses de la seua feina;

en els seients posteriors del seu cotxe

sempre trobava monedes.

Menjava només pomes,

un plat i un ganivet eren les seues armes de supervivència,

també una ploma i un paper blanc,

es desplaçava a sovint amb el meu pare per a anar a comprar

el diari a València,

seria per a percebre la brisa matinal de l’Albufera

amb la finestreta del darrere de l'automòbil oberta.

Vivia en una cambra del “Hotel Bayren” amb la seua mare, una anciana no se si venerable

que queia de vegades del llit i es quedava a terra

cantant el “cara al sol”,(em sembla recordar algun personatge de Berlanga)

la cançó que ell va ajudar a escriure un dia

i ens la va fer odiar als de la meua generació;

també li va contar al meu pare això del seu afusellament,

ho contava a tot el que se li creuava per davant

em vaig assabentar mes tard en llegir-ho en “Soldados de Salamina”

era un paràsit de la societat del seu temps,

no va conèixer en absolut, ni de prop,

la paraula democràcia,

era un home del règim franquista

exclòs, perquè no tenia pèls en la llengua

i no tenia disciplina,

els seus fills havien eixit uns rojos impertinents

i ho lamentava molts dies.(mi hijo el rojo)

Els capitostos locals del règim li tenien por,

havia sigut un feixista de molta substància

un dels intel·lectuals del règim de Franco de la postguerra

i temien els seus enfadaments i les seues fanfarroneries

va incloure la paraula “españolear” en el diccionari de la llengua,

maleïda paraula, tènia als perifèrics de la “españa rota”, agafats pels ous.

Aqueix era per a mi, el falangista i feixista Sánchez Mazas.

Aquest sonet perfecte, el va escriure aquest home el mateix dia que va

néixer a Barcelona el meu pare, pot ser siga una coincidència

però ho vaig trobar a la xarxa i vaig recordar el de més amunt.

Recorde el "Pluja teatre", eren els setanta del segle passat,
fa com trenta-huit anys.
Leon Felipe era un poeta maleït pel règim d'aleshores.
"Errante" ens va fer veure que açò havia de canviar, també a Gandia.
Recorde una funció en un recinte del col·legi "Esclaves", la gent hi participava.
Després han passat moltes coses,
bones i dolentes per a tothom.
No se si s'ha convertit en un negoci, podria ser,
és el treball diari el que fa que sobrevisquem les persones;
estic segur que si tornen els anys dolents de llavors
ells continuaran lluitant per les llibertats ,com ho han fet sempre.
Ara volen callar-los, i ho fan amb la ignominiosa arma d'apartar-los del poble,
assetjant-los.

Mai no podran fer-ho
Perquè no tenen la raó.

Integrat en la ciutat,més brut també, les deixalles anaven a parar a les seues vores i se'l veia menys bonic que ara, però la canalla també formava part de la seua fauna, ara ,no.

El riu, el recorde quan era un xiquet, per l'estiu ,anàvem a nedar als basals plens de tarquim que s'omplien després que hagués passat la poca aigua que permetia l'embassament de més amunt a Beniarrés. No hi era com és avui, en passava molt menys d'aigua que ara.

Va ser en el riu on per primera vegada, que recorde, vaig estar en contacte amb la mort. Un dia ens varen dir uns xiquets que des de dalt del pont de ferro una ovella havia caigut i havia estat morta, els xiquets anàrem a veure-ho com si fos una festa. Allà baix a la vora d'un pilar de pedra dels que sostenien el pont ,veiérem a l'ovella que feia poc que havia caigut i n'estava morta, la blancor de la pell no es distingia gaire de la blancor de les pedres del riu. Anàrem a veure-ho alguns dies. Al poc, allò feia una pudor que tirava cap a enrere, mai havia vist tants cucs junts, arremolinant-se i menjant-se el cos de l'ovella. Ho recorde i ho tinc gravat a foc en la memòria i quan pense que així és la mort, em sembla molt desagradable.

Altra anècdota que recorde del riu,és, que un dia, els xiquets varen cremar una roda de cotxe i un fum negre, negre, negre pujava cap al cel i no hi havia forma humana d'apagar el foc. L'escàndol que va fer el fum fou molt exagerat i no en sabíem on amagar-nos per a evitar que algun pare o mare s'assabentés que havia passat i tinguéssim que rebre el pertinent càstig.

D'una o altra manera, el riu forma part de les nostres vides, abans, estava, encara que no ho semblava, més integrat en la ciutat, més brut també, les deixalles anaven a parar a les seues vores i se'l veia menys bonic que ara, però la canalla també formava part de la seua fauna, ara ,no.

Otro sí, donde dije, digo, digo, Diego.

(8 de diciembre de 2011)

Bueno, menos mal, al parecer, se trata de un absceso que le ha salido a la plaza por tiempo limitado, y no sólo a una, sino a varias plazas y por lo menos, alguno que otro, más grande que el que ví la noche del lunes en el ayuntamiento, porque es que si no es así, es que nos han invadido los alienígenos y no nos hemos enterado.

Yo, por lo menos, es que no me entero, este mes no he leído lo que viene en el full de la cultura de gandia, posiblemente sea una exposición itinerante, pero con la que nos está cayendo, con lo de la crisis, no me imaginaba que se llegara a generar este dispendio en los fastos navideños. Estos artistas del ayuntamiento, es que no tienen remedio y se gastan un dineral (que dicen que no tienen) en un amasijo de hierros, que a peseta el quilo, ya lo querría para sí el tío Maties ,el chatarrero del carrer de la porquera.

De una escultura(o lo que sea ) que he visto hoy, en la plaza del ayuntamiento de gandia

Hoy, no se reproduce en mí la catarsis acostumbrada al ver la obra que ocasionalmente, un artista de uno u otro bando, deja en (una) la plaza de mi pueblo. No hay boato ni parafernalia, más bien mojigatería. Se han soldado o atornillado unas vigas de hierro tipo leroy merlin con unas placas de cristal que parecen bases de copas del tipo zara home o grupo shidartha (que falta de ética al poner nombre a grupos empresariales) y se han añadido a fuer de inútiles unas barras de hierro que caen hacia abajo con rabia y pinchan también con rabia a cualquier estructura cerebral que se precie de serlo. Unos hilillos de acero con torniquetes se asientan a la base de la horripilante escultura(o lo que sea). Me da la impresión que la crisis ha afectado sobremanera a las neuronas de algunos artistas.

Se había dicho de los cándidos pinochos de la plaza del rey don Jaime, que eran peligrosos (que lo eran) y apenas hace unas semanas se los han quitado de en medio, pero lo de este adefesio no tiene nombre. Díganle, ustedes, honrados ciudadanos, a su ayuntamiento que regule la susodicha escultura (o lo que sea) con lo de la ley de riesgos laborales que nos imponen a cualquier empresa de chichinabo y que le pongan toda la parafernalia de espumas y acolches para que nuestros saltarines infantes no mueran en el intento, o por si a los del 15M se les ocurre subir a poner una pancarta, no vayan vendidos.

(6 de diciembre de 2011)

SONET

GUERRAS CIEGAS

La flecha murió de desencanto.

Y el arquero no pudo tensar el cordaje

por tener el carcaj en una urna,

al abrigo del magma de un volcán

que penetra en su armadura,

acribillada por áureas lanzas incólumes,

ateridas y de una fuerza abrasadora.

Iluminadas levas

ruedan rabiosas y agonizantes

tronzan con su fuerza

el viento troncal de las hogueras.

Arde, voraz, la inmensa tierra.

La flecha murió de desencanto

al no poder iniciar su vuelo ondulante.

GUERRES CEGUES

La fletxa va morir desencantada.

I el arquer no va poder tibar el cordatge

per tenir el carcaix en una urna,

a l'abric del magma d'un volcà

que penetra en la seua armadura,

crivellada per daurades llances rectilínies,

gelades i d'una força abrasadora.

Il·luminades lleves

roden rabioses i agonitzants

trenquen amb la seua força

el vent troncal de les fogueres.

Crema, voraç, la immensa terra.

La fletxa va morir desencantada

al no poder iniciar el seu vol ondulant.