Crítica d'un llibre.

"The Capital Order" de Clara Mattei.

La tesi central d'aquest assaig sobre el moment econòmic actual basant-se en la història econòmica dels segle XX és que L'austeritat no és una política econòmica neutral per equilibrar comptes públics sinó una eina de la classe capitalista concebuda per protegir l'ordre capitalista en moments de crisi social. El seu objectiu real no és la solvència fiscal, sinó disciplinar la classe treballadora, desmobilitzar el seu poder polític i eliminar qualsevol alternativa al capitalisme. Mattei situa el naixement de l'austeritat moderna a la Gran Bretanya i la Itàlia de la postguerra (1918-1927). Després de la Primera Guerra Mundial, l'augment de la intervenció estatal, l'apoderament dels sindicats i les revoltes obreres (com les ocupacions de fàbriques a Torí) van generar una profunda crisi de legitimitat per al capitalisme I la propietat privada.Les èlits econòmiques I polítiques van veure a l’austeritat una contrarevolució per revertir aquestes amenaces. Mattei defineix l’austeritat com un projecte integral de tres potes

Austeritat fiscal: retallades de la despesa pública, especialment en serveis socials i salaris, i pujades d'impostos regressius.

Austeritat Monetària: Polítiques deflacionistes i restricció del crèdit (com la tornada al patró or) per crear desocupació i debilitar el poder de negociació dels treballadors.

Austeritat Industrial: Desregulació del mercat laboral, debilitament dels sindicats i repressió dels drets laborals per sotmetre la feina al capital.

I utititza els següents mecanismes d'Implementacio en el cas Britànic, l'austeritat es imposada mitjançant un consens tecnocràtic, canalitzada a través del Tresor i el Banc d'Anglaterra, que presenten les polítiques com a apolítiques i tècniques

En el cas Italià, la implementació va ser més coercitiva i violenta, aliant-se amb el règim feixista de Mussolini. Els economistes liberals, com Luigi Einaudi, van veure en la repressió feixista el mitjà més eficaç per aplicar les receptes d'austeritat i sotmetre la classe obrera, amb les següents conseqüències, el resultat va ser una redistribució massiva de la renda del treball al capital, augmentant l'explotació un 32% a Gran Bretanya i un 54% a Itàlia durant la dècada de 1920 . Mattei sosté que l'"eficàcia" de l'austeritat no rau en el creixement econòmic, sinó en la seva capacitat per "despolititzar" l'economia, fer-la semblar un domini d'experts i perpetuar un "ordre del capital" que col·loca els interessos dels propietaris per sobre dels de la majoria. El llibre alerta sobre el perill actual de recórrer a aquest mateix marc, assenyalant el seu vincle històric amb l'auge del feixisme i la seva funció com a eina de dominació de classe, i no sembla que vaja a tardar massa en reproduir-se de nou per ací.

Passeig per la vora d’una bassa plena de llagostins que són recent nats i d’una gota d’aigua que és reflectida a una paret blanca.

Una de les meravelles més reconegudes per l'ésser humà és el naixement de la vida i de tot el que es meneja al seu voltant, la vida sempre és imaginada amb múltiples variants, però a la fi sempre arriba a anar cap endavant, sense parar en cap indret i sense deixar res enrere, amb una perfecció que aborrona a qualsevol que vulga veure-ho, els detalls sempre sorpresius de vegades no ho són tant i de tant en tant venen a corroborar que la perfecció és a més a més molt més important en els detalls que en qualsevol altra coseta que puga refutar la perfecta sintonia d’allò més perfecta i que si més no, és sense cap dubte perfecte. El tema que vull tractar és que una gota d’aigua, una, a simple  vista, gota d’aigua, ens ha portat a través de l'òptica d'un Microscopi reflectida a una pantalla a una paret blanca, a veure, múltiples organismes vius, quasi unicel·lulars, intentar menjar alguna cosa com matèria orgànica, femta o alguna cosa similar, i furtar-se eixe menjar els uns als altres, amb un nerviosisme esbrinador que sembla un partit de futbol a una pantalla de televisió i tot això, a una ximple i ridícula gota d'aigua. Que passarà amb alguna cosa major com un got d’aigua o un bassal amb 50 litres d’aigua on són criats alguns centenars de llagostins recentment nats, no ho puc ni imaginar, deu de ser insuportable i si hom és sensible amb tot el que l'envolta encara més insuportable. Millor no pensar, deixem-ho estar, no paga la pena.

 

La  desembocadura d'un riu fantasma  

M'adrece a les vores d'una mar que, neta de prejudicis, m'endinsa a la claredat uniforme d'una arena composta per microorganismes i minerals i hom la veu així mirant-la el més a prop que pot, xicotets són els grans, però hi estan mesclats amb organismes que un dia foren vius, les roques que surten de la vora, dures a prop, però que, des d'una distància prudent assemblen toves i trencadisses, i un dia de fet es trencaran en granets mesclats amb la vida i amb el verd d'una herba neta i brillant. Soc i em sent al paradís on uns homes un dia vingueren a descansar de la barbàrie dels camps de concentració i de l'infern de l'holocaust que ells malmeteren i provocaren, a Les rotes de Dénia.

Avuí a casa

De vegades són paraules.
Les que fereixen i criden amagades en silenci. I furten el son als clements. I fan gemecar al ploraire. I rendeixen als necis i acaronen i humitegen les enrevessades goles.
De vegades són paraules.

Esta vesprada he vist.

Hui a casa he estat vigilant cada color, 

el verd, és viu i arrela pacient i cert, 

la llesta fusta agafa tons obscurs i presumeix duresa, 

els grocs punxosos del ramatge perjudiquen la seua textura 

i els vius plàstics de les cadires, els mobles i les macetes s'alcen al cel,

amb la calidesa empudegada del petroli ple de traïcions.

Demà potser pinte alguna porta o una reixa.

Ben prop dels tarongerars, criden els pardals i somien les herbes, i els mosquits tremolen l'aire. La primavera esclata amb olors de tendra saviesa. Prompte amb la solana humida i desencoratjadora, arriba la moscarda que crispa l'estança dels tranquils. S'apropen els amics i la felicitat de qualsevol dia torna a ser com sempre, la pecaminosa golosia.

En una fosca nit, prove a veure la claredat suprema, i, essent a l'abric dels cels, m'atordesc en Universos passatgers i , en el meu entendre, buit, sense sentit, absorbesc qualsevol dualitat sense sobresalts, i qualsevol presagi de virtual oprobi

.

El genet (El Jinete)

Que amarga condemna amaga el seu corol·lari de cames i braços prims i 

sins caiguts i pàl·lids.

Els genets cavalquen en el cel de Madrid. 

Vetustes xemeneies i abruptes grues d'inerts braços,

llaços que aletarguen les rompents llueixes barbitúriques i 

brabucones venjances de sàtirs indefensos que les putes atordeixen i 

que viatgen en concèntrica velocitat amb la vila i cort.

Text Carles Moreno.

Foto Geno Peiró.

Fotocòpia (Fotocopia)

Dibuix (Dibujo)

Una fugaz mirada II.

Los lápices de grafo rudo,

malmeten en su alma la inquieta vanidad

que atesoran en su cobertura de cedro.

Llena un herrumbroso tapiz y un espacio vago y diáfano, !Oh!, !que locura!.

Aclara el tiempo y lo inconsistente se derrumba ,

y sus piedras ateridas vuelven a surgir con el paso de los años,

reverberan, asumen sus pecados, sus maldades.

La mampostería, ahí queda para siempre,

o al menos para los siglos venideros

y quizás este templo resurja reconstruido en lo que jamás tuvo intención de ser

y no fue.

Casi dos mil años tienen la culpa, desde Oriente a Occidente.

(Foto Geno Peiró)

Una  fugaz mirada I.

Altiva y correosa surge desmesurada, sin ritmo,

corriendo despavorida, con el susto en el cuerpecillo,

la hormiga.

¿Que malignidades se entenderán contra su especie?

¿Una pluma? ¡Oh! ¡Sí!.

La veleidad se arrima a su entorno clamoroso y zigzagueante.

Un zapato, un zarpazo cruel,

se rompe.

(Foto Geno Peiro)

A la Murta color i color.

Rialles menteixen

parlen , assenteixen

agredolces lires

alcen les pires

encanten amb sons

rimen les cançons

baixen i arrosseguen

eludeixen i aparten

ploren sense pena

llums de neó.

Sea compasivo señor Alcalde.

Hoy empieza la Fira i Festes y por cuestión de un trabajo de reparación, a primera hora de la mañana he visitado el centro de Gandia, mi ciudad. En concreto la Plaça del Prado, que para la Fira, en un alarde de prisas sin parangón, inaugurarán para volver a inaugurar más adelante, antes de las próximas elecciones. La cosa está rara en el Prado. El árbol de Rausell, bien merecería algo de compasión. El maltrato a un ser vivo en su más alto grado de perversión no tiene por aquí ninguna comparación, ni siquiera los toros, que se mueren al matarlos y ya está. No se me ocurre pensar en nada más torturante que a un muerto lo cuelguen en la plaza pública para su escarnio y que lo que lleva padeciendo este elemento de la decoración de nuestra ciudad es, a mi parecer, escarnio. Hoy lo he vuelto a ver disfrazado de otra cosa rara que no me atrevo a adivinar. Las esculturas, el arte y el urbanismo por lo que llevamos viendo una temporada son, en mi ciudad, cosa de derechas e izquierdas. Yo no tenía ese concepto del arte y ni lo entiendo, ni lo quiero entender. Si el ciudadano Rausell en su momento donó para los ciudadanos un espacio emblemático a cambio de mantener un árbol del que posiblemente se encariñó y que con el tiempo se moriría, no es menos cierto que, con lo que ha llovido, si realmente el hombre viese lo que han hecho con él se revolvería de su tumba y exigiría que le devolviesen la parcela. Pues no está bien lo que le están haciendo en los últimos tiempos. Señor alcalde, sea compasivo y, si cae el árbol, déjelo caer que no pasará nada. Total, una expropiación o una venta más o menos no se va a notar, y dejar que la naturaleza siga su cauce es y debe ser lo más justo para todos.

Sembla un arbre caigut, no ho és

Al nord, limitant amb zones d'austeritat,

la impassible Alemanya, sorgeix, rotunda i desdenyosa

s'aplaudeix a si mateixa amb prejudicis als ianquis

arriba al port amb mentides i versions, s'irrita i irrita

tus i fa assumir la culpa als paupèrrims

enrobusteix l'engany a força d'efectes i defectes

els francesos i la tecnologia, avui, no beuen del Conyac atrevit

que atribula als sincers, i esperen un plausible somni

d'inesperades revolucions laiques que expulsen al moro 

de les invasions bárbares.

Esta vegada

sense prejudicis,

sense dilemes,

sense plors.

Sembla un arbre caigut, no ho és,

esdevé, arriscant i sense pensar,

sap tenir per davant els peus

amb una simple inclinació modular

engendrada en les entranyes d'una dona prodigiosa

parla sense pensar en els condols que ens donaran a nosaltres, els vius morents. 

Ahir vaig viatjar a l’Est,
a l’Est, fins a la impossibilitat del pas,
al final del camí està la mar,
al costat de la desembocadura d’un riu quiet,

on per damunt d'unes pedres es pot travessar

a l'altra vora sense cap pont,
on els pardals tenen un hàbitat inigualable
i la tranquil·litat de les seues aigües i els seus matolls 
fan envejar a qualsevol home la vida
curta, però neta i fèrtil d’eixos pardals.

Foto de Geno Peiró, fotoemocions

Envoltat per la natura.

La tortuga engrandeix la sèquia amb la seua tendra habilitat nedadora

i d'un inesperat colp arranca furiosa la pota a un ratolí

envaeix amb la  verda pell la malbaratada matinada

de llum estiuenca i serena d'un temps blau de remolí.

La pols en el taller.

Emplena en els prestatges la tristesa.
Brúixola que omple el calaix d'esperances.
Espectore, i tus amb força coordinada
i els remolins del ventilador arrepleguen
la seua langida laxitud de sang de fustes,
de serradures exaustes. I enlla el paper brut i
pegalos pels sucres, que rep la porta famolenca.
Arriba sense por un dia, cal·ligrafiat amb terra,
terra agra d'herba marjalera. Els ocells vénen
de niar i acudeixen perplexes al ritual
de les primaveres curtes i tardanes.
Són, sense voler, àrbitres de la poregosa acritud,
de les espelmes buides en l'olorosa taula fustera.