Passeig per la vora d’una bassa plena de llagostins que són recent nats i d’una gota d’aigua que és reflectida a una paret blanca.

Una de les meravelles més reconegudes per l'ésser humà és el naixement de la vida i de tot el que es meneja al seu voltant, la vida sempre és imaginada amb múltiples variants, però a la fi sempre arriba a anar cap endavant, sense parar en cap indret i sense deixar res enrere, amb una perfecció que aborrona a qualsevol que vulga veure-ho, els detalls sempre sorpresius de vegades no ho són tant i de tant en tant venen a corroborar que la perfecció és a més a més molt més important en els detalls que en qualsevol altra coseta que puga refutar la perfecta sintonia d’allò més perfecta i que si més no, és sense cap dubte perfecte. El tema que vull tractar és que una gota d’aigua, una, a simple  vista, gota d’aigua, ens ha portat a través de l'òptica d'un Microscopi reflectida a una pantalla a una paret blanca, a veure, múltiples organismes vius, quasi unicel·lulars, intentar menjar alguna cosa com matèria orgànica, femta o alguna cosa similar, i furtar-se eixe menjar els uns als altres, amb un nerviosisme esbrinador que sembla un partit de futbol a una pantalla de televisió i tot això, a una ximple i ridícula gota d'aigua. Que passarà amb alguna cosa major com un got d’aigua o un bassal amb 50 litres d’aigua on són criats alguns centenars de llagostins recentment nats, no ho puc ni imaginar, deu de ser insuportable i si hom és sensible amb tot el que l'envolta encara més insuportable. Millor no pensar, deixem-ho estar, no paga la pena.

 

La  desembocadura d'un riu fantasma  

M'adrece a les vores d'una mar que, neta de prejudicis, m'endinsa a la claredat uniforme d'una arena composta per microorganismes i minerals i hom la veu així mirant-la el més a prop que pot, xicotets són els grans, però hi estan mesclats amb organismes que un dia foren vius, les roques que surten de la vora, dures a prop, però que, des d'una distància prudent assemblen toves i trencadisses, i un dia de fet es trencaran en granets mesclats amb la vida i amb el verd d'una herba neta i brillant. Soc i em sent al paradís on uns homes un dia vingueren a descansar de la barbàrie dels camps de concentració i de l'infern de l'holocaust que ells malmeteren i provocaren, a Les rotes de Dénia.

Avuí a casa

De vegades són paraules.
Les que fereixen i criden amagades en silenci. I furten el son als clements. I fan gemecar al ploraire. I rendeixen als necis i acaronen i humitegen les enrevessades goles.
De vegades són paraules.

Esta vesprada he vist.

Hui a casa he estat vigilant cada color, 

el verd, és viu i arrela pacient i cert, 

la llesta fusta agafa tons obscurs i presumeix duresa, 

els grocs punxosos del ramatge perjudiquen la seua textura 

i els vius plàstics de les cadires, els mobles i les macetes s'alcen al cel,

amb la calidesa empudegada del petroli ple de traïcions.

Demà potser pinte alguna porta o una reixa.

Ben prop dels tarongerars, criden els pardals i somien les herbes, i els mosquits tremolen l'aire. La primavera esclata amb olors de tendra saviesa. Prompte amb la solana humida i desencoratjadora, arriba la moscarda que crispa l'estança dels tranquils. S'apropen els amics i la felicitat de qualsevol dia torna a ser com sempre, la pecaminosa golosia.

En una fosca nit, prove a veure la claredat suprema, i, essent a l'abric dels cels, m'atordesc en Universos passatgers i , en el meu entendre, buit, sense sentit, absorbesc qualsevol dualitat sense sobresalts, i qualsevol presagi de virtual oprobi

.

El genet (El Jinete)

Que amarga condemna amaga el seu corol·lari de cames i braços prims i 

sins caiguts i pàl·lids.

Els genets cavalquen en el cel de Madrid. 

Vetustes xemeneies i abruptes grues d'inerts braços,

llaços que aletarguen les rompents llueixes barbitúriques i 

brabucones venjances de sàtirs indefensos que les putes atordeixen i 

que viatgen en concèntrica velocitat amb la vila i cort.

Text Carles Moreno.

Foto Geno Peiró.

Fotocòpia (Fotocopia)

Dibuix (Dibujo)

Una fugaz mirada II.

Los lápices de grafo rudo,

malmeten en su alma la inquieta vanidad

que atesoran en su cobertura de cedro.

Llena un herrumbroso tapiz y un espacio vago y diáfano, !Oh!, !que locura!.

Aclara el tiempo y lo inconsistente se derrumba ,

y sus piedras ateridas vuelven a surgir con el paso de los años,

reverberan, asumen sus pecados, sus maldades.

La mampostería, ahí queda para siempre,

o al menos para los siglos venideros

y quizás este templo resurja reconstruido en lo que jamás tuvo intención de ser

y no fue.

Casi dos mil años tienen la culpa, desde Oriente a Occidente.

(Foto Geno Peiró)

Una  fugaz mirada I.

Altiva y correosa surge desmesurada, sin ritmo,

corriendo despavorida, con el susto en el cuerpecillo,

la hormiga.

¿Que malignidades se entenderán contra su especie?

¿Una pluma? ¡Oh! ¡Sí!.

La veleidad se arrima a su entorno clamoroso y zigzagueante.

Un zapato, un zarpazo cruel,

se rompe.

(Foto Geno Peiro)

A la Murta color i color.

Rialles menteixen

parlen , assenteixen

agredolces lires

alcen les pires

encanten amb sons

rimen les cançons

baixen i arrosseguen

eludeixen i aparten

ploren sense pena

llums de neó.

Sea compasivo señor Alcalde.

Hoy empieza la Fira i Festes y por cuestión de un trabajo de reparación, a primera hora de la mañana he visitado el centro de Gandia, mi ciudad. En concreto la Plaça del Prado, que para la Fira, en un alarde de prisas sin parangón, inaugurarán para volver a inaugurar más adelante, antes de las próximas elecciones. La cosa está rara en el Prado. El árbol de Rausell, bien merecería algo de compasión. El maltrato a un ser vivo en su más alto grado de perversión no tiene por aquí ninguna comparación, ni siquiera los toros, que se mueren al matarlos y ya está. No se me ocurre pensar en nada más torturante que a un muerto lo cuelguen en la plaza pública para su escarnio y que lo que lleva padeciendo este elemento de la decoración de nuestra ciudad es, a mi parecer, escarnio. Hoy lo he vuelto a ver disfrazado de otra cosa rara que no me atrevo a adivinar. Las esculturas, el arte y el urbanismo por lo que llevamos viendo una temporada son, en mi ciudad, cosa de derechas e izquierdas. Yo no tenía ese concepto del arte y ni lo entiendo, ni lo quiero entender. Si el ciudadano Rausell en su momento donó para los ciudadanos un espacio emblemático a cambio de mantener un árbol del que posiblemente se encariñó y que con el tiempo se moriría, no es menos cierto que, con lo que ha llovido, si realmente el hombre viese lo que han hecho con él se revolvería de su tumba y exigiría que le devolviesen la parcela. Pues no está bien lo que le están haciendo en los últimos tiempos. Señor alcalde, sea compasivo y, si cae el árbol, déjelo caer que no pasará nada. Total, una expropiación o una venta más o menos no se va a notar, y dejar que la naturaleza siga su cauce es y debe ser lo más justo para todos.

Sembla un arbre caigut, no ho és

Al nord, limitant amb zones d'austeritat,

la impassible Alemanya, sorgeix, rotunda i desdenyosa

s'aplaudeix a si mateixa amb prejudicis als ianquis

arriba al port amb mentides i versions, s'irrita i irrita

tus i fa assumir la culpa als paupèrrims

enrobusteix l'engany a força d'efectes i defectes

els francesos i la tecnologia, avui, no beuen del Conyac atrevit

que atribula als sincers, i esperen un plausible somni

d'inesperades revolucions laiques que expulsen al moro 

de les invasions bárbares.

Esta vegada

sense prejudicis,

sense dilemes,

sense plors.

Sembla un arbre caigut, no ho és,

esdevé, arriscant i sense pensar,

sap tenir per davant els peus

amb una simple inclinació modular

engendrada en les entranyes d'una dona prodigiosa

parla sense pensar en els condols que ens donaran a nosaltres, els vius morents. 

Ahir vaig viatjar a l’Est,
a l’Est, fins a la impossibilitat del pas,
al final del camí està la mar,
al costat de la desembocadura d’un riu quiet,

on per damunt d'unes pedres es pot travessar

a l'altra vora sense cap pont,
on els pardals tenen un hàbitat inigualable
i la tranquil·litat de les seues aigües i els seus matolls 
fan envejar a qualsevol home la vida
curta, però neta i fèrtil d’eixos pardals.

Foto de Geno Peiró, fotoemocions

Envoltat per la natura.

La tortuga engrandeix la sèquia amb la seua tendra habilitat nedadora

i d'un inesperat colp arranca furiosa la pota a un ratolí

envaeix amb la  verda pell la malbaratada matinada

de llum estiuenca i serena d'un temps blau de remolí.

La pols en el taller.

Emplena en els prestatges la tristesa.
Brúixola que omple el calaix d'esperances.
Espectore, i tus amb força coordinada
i els remolins del ventilador arrepleguen
la seua langida laxitud de sang de fustes,
de serradures exaustes. I enlla el paper brut i
pegalos pels sucres, que rep la porta famolenca.
Arriba sense por un dia, cal·ligrafiat amb terra,
terra agra d'herba marjalera. Els ocells vénen
de niar i acudeixen perplexes al ritual
de les primaveres curtes i tardanes.
Són, sense voler, àrbitres de la poregosa acritud,
de les espelmes buides en l'olorosa taula fustera.

Viajo a un paisaje eléctrico,
de húmeda velocidad arbórea 

con una engominada tabla fenólica. 




Veo al épico y mítico público, lúdico y trémulo
práctico, erótico e impúdico híbrido
que acude, atónito al ritmo del ritual
de la métrica, séptica, telúrica y agónica.

23 de febrer de 2013.

Tremolen sense por les campanades,
victorioses, assemblen rendir-se a l'home
que cau en el desfici displicent.
Paries, desnonats i captaires jutgen als novíssims
senyors del mercantilisme més obscé.
El proletariat tornarà al seu ofici de manyà
i trencarà les insomnes cadenes.

SONET XLVI.

Barreja sempre la sàvia a les flors,
la paraula, profusament ferida
i sempre arriba la lluita als seus cors,
atorrollada, bruta i dolorida.

Estimada, arrupida i genollada
ja no té  por i veu , la llum abrupta,
que  extremadament i acorralada
es dibuixa a la blanca mort corrupta.

Allunyo la metralla, i tu ara enveges
buscar al paradís alades verges
la cara acovardida i amb prudència.

Abunden les paraules, són ignotes
il·luminen el pacte que es silencia
amartellant, suaument,  les seues notes.

Hui he fabricat una porta i m'endinsarà a allò desconegut, l'he fet amb la paciència d'allò que es fa sense menysprear totes i cadascuna de les actituds que sorgeixen pels adients cabrejos de l'autor , que són a més a més, la saviesa que fa que els materials sobrants, les deixalles irrespectuoses, per una mena de sortilegi, embruten els sostres poc enllumenats del taller inapreciable.

Magmainfernal .

A veure, tu, amic dels coneixements i de la desconeixença. D'allò que algun dia serà conegut per tots o almenys per aquells que vulguen conèixer-ho. Quin és el sortilegi que amaguen les entranyes de la terra? Per quina entrada hospitalària podrem introduir-nos en el fons i veure les seues inhòspites fluctuacions? El seu magma i la seua eterna foguera? El seu infern?

Potser en el més profund de la terra trobem un dia allò que mai haguérem cercat en l'exterior. Encara que ho intuirem. Com els humans van idealitzar en l'antiguitat alguna cosa que llavors desconeixien encara que ara sembla obvi? En les profunditats de la terra una gegantina bola de ferro incandescent fluctua, volteja a dreta i esquerra, a dalt i a baix sense rumb, arrossega cap a si tot el que en un moment s'allunya de nosaltres, ens fa que estiguem pegats al sòl. I si un precipici s'obrira als nostres peus cauríem, sense dubtar-ho, cap a la bola gegant encara que mai arribàrem a ella si no fóra desfets , gasosos, aniríem irremeiablement cap al seu centre i del seu centre a l'èter. Al no-res.

cementeri

En el cementeri.

L'agrimensor sols prendrà la mesura

té una gran feina al terreny alhora

si veieu que tot cansa, aneu fora

pensareu que és traça, i és arquitectura

l'arquitecte dibuixa la línia i la floritura

i arrimant les fulles anirà per la vora

cadascuna d'elles hi serà a una hora

d'esta vida nua i trista que és sepultura

el fosser, arreplega de les fonts d'un ofici

i veurà del túnel el llum del fi d'esta crisi

invocant allí la pluja que els arbres demanen

l'indigent esgota les flors que s'encomanen

i rep sense ganes la mort greument mesurada

d'un home que va ,i la vol, voler dibuixada.

SEGÀRIA

SEGÂRIA

Veig al sud, Segària viu

gaudir de tu, ser ofidi, serp voluptuosa

veig allà la teua imatge

contrafort salvatge de serralada destrossada

pel camí de pedra embrutida.

Imaginari verd, veure i trobar al teu si

un home gitat i estirat, i al fons, la màscara mortuòria

d'un llunyà Indi d'Amèrica.

Quina és de les dues la veritable?

La que unifica amb aigua i terra

les comarques dividides,

les províncies que acull.

Que tindrà aquest lloc per ser tan sensual?

A les vores dels camins treballen totes les putes

en aquesta part del país que comença la fi de la industriosa Europa.

Jump...

Frío y compacto ,el rumor seminal

en su anaquel, supura desfibrado

el óxido que en su hipérbole arrincona

y quiere matizar el brillo a sus vapores

pronto vera la ruptura de sus hilos,

atormentados, híbridos, invasores

que atarantan levemente y retroceden

vertiendo a la parca matriz sus sudores.

La cálida brevedad del lácteo sorbo

la húmeda virtud del acto leve

sumido en senectud que hoy agrede

forzando rectitud, músculo corvo

gritando pavoroso,un suspiro

se aleja plácido, lúbrico y sereno

calmando su pereza de día breve

alzando el declive en la cabeza

del muerto que por morir revive.  

Hipermétrope,solo con un ojo,

hay un cielo gris, que se amaga y cruje

da puertas al campo, hay que ver que empuje

llega el Cíclope,la tormenta al rojo

cerca de un síncope, ya es un despojo

marmórea luz que un cantero buje

no hay en Europa broker que le puje

al no ser de un miope, es un trampantojo

y ver de cerca por tener al alba,

un futuro incierto, que le hace falta

tal, cual intermitente cruz de Malta

esta entre ruinas y paro a mansalva,

necia Germania ,que llega y no salva

la vieja Europa, y, el mercado asalta

(1 de diciembre de 2011)

l'immens u.

La vareta trencada.

El veig moltes vegades. Continua sent veí a la meua ciutat. Sempre recordaré una anècdota infantil de la que ell va ser protagonista i que per a mi va ser molt important i va canviar en mi la manera de veure les coses . Va trencar, (mai millor imatge) el concepte que jo tenia fins aleshores d'autoritat.

El mestre de la Quarta,"Don Vicente", era un gat corregut i sabia que els xiquets a la mínima que els deixara , fugien dels deures o les lliçons, i a les seues mans hi havia unes ferramentes(sic) i condicions per l'ensenyament que possiblement no s'hi tornaren a repetir. Ja feia un munt d'anys que als col·legis s'aplicava la "llei" del mestre tot- poderós i l'alumne servil i acovardit. Tot fora per l'eficiència dels estudis. La vareta , les orelles de burro , els estirons d'orella i el sadisme eren les armes d'alguns dels mestres d'aleshores. I "Don Vicente" no era aliè a eixos costums, és més , ell, era una vertadera institució en el col·legi per la quantitat d'anys que duia fent eixes coses. Tenia l'home doncs, una vareta fineta , diria jo que tindria un centímetre per un centímetre de gruixa per seixanta centímetres de llarga, era primeta i flexible. No sé de quina fusta era , però crec mes bé, pel que recorde, hauria de ser de pi. Embrutida i ennegrida pels anys, les vores arrodonides i corcades amb marques que volien assemblar ratlles per a mesurar no se qué. Semblava, que la vareta, era també per la seua antiguitat, tota una institució. Com un objecte ritual al que tots els xiquets li teníem un respecte i una por que ja volgueren molts dels objectes religiosos d'aquell temps. És el cas que quan no ens sabíem la lliçó o no fèiem els deures que tocaven o quan tocava fer-los, la vareta s'interposava entre els xiquets i de vegades la por, feia, que s'hi feren els deures sense gana ni aplicació, però que s'hi feren.

L'anècdota la recorde sols pel final que va tenir, no sé quin era el motiu pel qual, el xiquet, estava

castigat, amb un parell de llibres a cada mà , els braços en creu i agenollat davant dels pupitres dels alumnes, junt a la taula del mestre. Ara si, recorde que al xiquet , li tremolaven els braços de cansat que estava, i el mestre, punyeter perquè si, li pegava xicotets colpets a la part baixa dels braços i als muscles amb la vareta. De cop, el xiquet s'alçà, agafà amb força la vareta i amb una rabinada la trencà amb el genoll i per una finestra oberta la llençà al carrer. El mestre, es quedà bocabadat a l'igual que la resta d'alumnes. El càstig posterior no el recorde, imagine que seria un tant més fort, però la qüestió fou que amb la vareta trencada alguna cosa més es va trencar en els nostres xicotets cervells.

Els comiats de fadrins.

(És sols la meua opinió. Qualsevol en pot tenir qualsevol altra i li la acceptaré sense més i si me la diu i quede convençut, la defensaré com si anara en joc la meua vida . O no. Pensant-ho bé, pel que toca de moment, sols la acceptaré.)

Quan jo era un jove a punt casar-me no es feien els comiats de fadrins que es fan avui, no se si seran mes divertits o no, però açò d'ara em sembla d'una ridiculesa sense parangó. Els uniformes són pel que sembla una de les més importants parafernàlies d'aquestos esdeveniments. Altres són les borratxeres, el puterio i el cridar l'atenció pel carrer sense més ni menys, això també és més antic. Fa anys es feien altres coses i els uniformes d'aleshores els joves els teníem avorrits pel que significaven de patiment, i obligatorietat. Als xics de vint i pico, no ens quedava més collons que anar al servei militar obligatori i volguérem o no, havíem d'anar disfressats a tota hora amb la uniformitat que pertocara. El que es fa ara, sembla més divertit. Però. És precisa la uniformitat? Que passa . Que a eixes edats, d'una u altra manera s'ha de anar uniformat? I les xicones també? Les de la meua generació,quasi arriben a disfressar-les d'infermeres a la “Seccion Femenina” ara semblen més soltes (o més escardalenques) i van de “Marilyns” o de “Conillets del Playboy”. Amb elles, la societat no ha avançat gaire.

                 PARC NATURAL DE L'ALBUFERA

 

Nocturna.

Aquesta passada nit he dormit al cim del Mondùver.

Beateri alcalescent i prorrogat de la ínclita Gandia.

Cada pas, allà dalt sembla un rebombori de xicalla.

Darrerenca al pas de les microones dolentes i feridores.

Els irreverents antenaris estergidors i apuntalats,

fixen els oïts i despullen al cel la seua inquietant llunyania.

Gaudeixen els inanimats matolls de la felicitat dels quatre vents.

Haurien defugit al cim piramidal i s'amaguen al seu si.

Incandescents, els llums pugen i baixen sense descans.

Ja s'escolta, a les dotze de la nit, el manifest per la natura.

Kilòmetres de foc, setmana passada, endarrereixen la propera apujada.

Lluny, s'escolta la guitarra i un cantor identifica

moribunds mons, que avorrits de tot, pugen la muntanya.

Nomenclatura desconeguda, refugi de la antiguitat paleolítica.

Ocupen les seues bores baixes, el Parpalló i la Drova.

Primer home Saforenc en conèixer la seua hostessa.

Quina seria la vida d'aquesta gent? Quins els seus gestos?

Romandrien amb la fortalesa de les seues cames.

Saviesa i bondat sabrien d'acompanyar la feblesa dels ancians.

Tendra infantessa, la brutícia ofuscaria la seua ignota bellesa.

Un dia vaig veure quin era el darrer prodigi fet al seu faldó.

Vint segles per vint no foren suficients per a guarnir-ho.

Xafardejos constants i inútils feren que perdés el

zel ardorós i cruent dels bruixots que dibuixaren al cavall.

Corrupció , Còdex i lladronici.

Aquesta setmana, una vegada més,hem vist que l'espècie humana compta entre els seus membres i té al seu abast personatges d'allò més enrevessat i contradictori, encara que siguen delatats per ells mateixa per la quotidiana forma d'actuar, canviada de forma inusual, quan canvien els seus hàbits, a l'haver produït un prejudici a la societat a la que pertanyen.

Si el lladronici ablaneix els cervells dels qui s'han acurat en això, i sembla que, així, es resol la seua situació, pertocant-li a l'actor, ser sotmès a la pena d'un càstig que per ser, és d'allò més ximple o ni tan sols això, només una xicoteta reprimenda o amonestació social no massa mal vista, i un, “aparta eixes mans” un poquet de la teua víctima.

Això ho estem veient darrerament, desgraciadament i molt sovint, en molts àmbits, sobre tot socials. Possiblement els actuals medis de comunicació i les xarxes socials de l'Internet són els culpables que hi estem molt més assabentats que abans d'això.

El retrobament amb les nostres arrels depredadores, fa, que mai no ens conformem amb el que la resta de la societat ens deixa tenir. Amb el que s'aconsegueix explotant a uns desarrelats, furtant joies o diners fàcilment, i explotant de nosaltres unes actituds, de vegades, rastreres i desconnectades de la bondat, ens fa la impressió que creguem que anem a ser eterns , i no, mai ho serem. Pensem que un dia, el menys pensat, sense voler-ho ens veurem vivint o morint en la més absoluta de les misèries i no podrem fer res, si no ho evitem d'una forma o altra, la que siga.

Eixa és la raó fonamental per la que roben aquestos personatges intemporals, a mans plenes, amb el consentiment ( I coneixement?) de tots nosaltres. I a algunes persones del seu entorn, no els sembla cap delicte, més bé, de vegades ho aclamen com una ofensa al qui és el veritable ofensor social. Hauríem de conscienciar-nos i veure definitivament que el nostre destí no té perquè ser precisament eixe i el deguem i podem canviar. Hauríem de fer una revolució regeneradora i trencar tot el que comporta tenir una societat com la que en un moment donat ens van fer creure que ens donaven els nostres antecessors, i, ara, irremeiablement, pel que es veu, està a punt de trencar-se en un munt de trossos.

                                Lluna del trenta de juny del dos mil dotze des de la platja d'Oliva

Quartet al Sol

Veig a cada pas un astre que imita,

la celeste immensitat dels horitzons

la incandescència d'un arc farcit de fotons,

amb una clau de volta infinita.

Rambla.

Era un arravatador plaer, i quan estava de viatge per Barcelona anava a passejar a les Rambles i a seure'm a una de les incomptables cadires de les vores per a veure passar a la gent. Quin carrer més encisador. No era el consumisme aclaparador el que incitava a la gent a passejar. Mai he vist en ninguna part del món un carrer com aquest. Sempre com atabuixat per uns i sense ordre pels altres. Les més variades races i classes de l'univers humà i animal hi són presents i conviuen sense entropessar. El“trilero”escurabutxaques es mescla amb la beata tardana i el travesti amb l'artista del pot més incongruent i coent, la puta amb el guiri i ,el “marine” americà amb el lector impenitent de novel·les de Corin Tellado. Quina immensa quantitat de revistes, diaris, llibres, i tota la parafernàlia de futbolers i intel·lectuals hi ha als seus enormes quioscos. Quantes flors i quanta mescla de olors, del més pudibund de merda pura i escorredissa dels claveguerams a la fragància irresistible de la jove virginal o a l'olor mariner dels molls que conformen el seu inici o final.

Les preguntes trampa d'un examen d'accés.

Me'n recorde fa un munt d'anys que als xiquets de l'escola ens varen fer un examen per a ingressar a fer l'ensenyament secundari a un lloc on ens feia molta il·lusió anar-hi. En aquell temps jo anava a l'escola a un col·legi religiós dels Jesuïtes prou conegut a la ciutat i des de allí als xiquets més integrats dins del col·legi quan acabaven l'educació primaria , que aleshores era de cinc cursos, els feien un examen per a fer l'educació secundaria al col·legi que aquesta institució religiosa tenia a una de les seues seus principals en l'estat espanyol i de les més importants del món d'aquesta ordre . El Col·legi del castell de Javier a Navarra, que era el col·legi d'on eixien els Jesuïtes espanyols amb més tarannà.

L'examen constituïa una forma de triar als xiquets que de xicotets demostraven unes actituds religioses més marcades i era un examen d'allò més fàcil, com tot allò que feien en eixa institució, que era, si més no, fàcil i atractiu i reportava una inquietud aventurera que feia que els xiquets no ens hi sentírem incòmodes sinó més bé protagonistes actius de tot allò que sempre ens feien fer. Sempre recordaré de xiquet els viatges i les aventures que ens feien passar als infants de 8 o 9 anys i les històries fabuloses que ens contaven els rectors que moltes vegades eren missioners allà a l'Amèrica del sud i sempre tenien coses, que ens semblaven meravelloses, per desconegudes ,que contar-nos.

La sala on fèiem el examen era un lloc ben conegut pels xiquets, ja que era la sala de lectura de la Congregació Mariana, on passàvem les vesprades de l'estiu, llegint tebeos de herois mesclats més sovint del que volguérem amb els de " Vidas Ejemplares" de l'Editorial Novaro i altra literatura molt ideologitzada i massa melindrosa. Allà ens asseguérem a les taules i ens donaren uns papers impresos amb un serial de preguntats amb varies opcions per a contestar en cadascuna. No recorde massa bé l'examen, el que si recorde perfectament va ser que al rebre el resultat, que per a mi va ser negatiu, i en aquell moment no ho vaig comprendre massa bé, ja que estava segur que havia contestat a totes les qüestions amb regularitat. El problema, segons vaig dilucidar més tard, era un altre, era una pregunta trampa i tots aquells que van contestar com volien que es contestara aquesta pregunta, van poder accedir al lloc on estaven disposats a anar.

La pregunta tramposa era : " A cual de estos personajes quisieras parecerte : 1- Tarzán de los monos

2- San Francisco de Borja  3- Superman  4- Miguel de Cervantes" i els xiquets responien amb respostes de xiquets, els més actius o bé Tarzán o Superman, els més sabudets, Cervantes i els més religiosos doncs San Francesc. I eixa ultima era la resposta correcta per a poder llaurar-te un futur amb els jesuïtes. Menys mal que jo vaig contestar "Tarzán de los monos".

M'afanye en arribar a casa meua,

i trobe en el camí mil subterfugis

que allunyen la tardança dels desficis,

sumant-se a prejutjar en falsa treva.

Veig a cada pas , un aparador de la vida

dels allunyats somnis irreverents,

veig silencis harmoniosos i febles,

m'acompanye a cada instant per les

angunioses i cridaneres paraules del proscrit,

d'aquell que un dia sense voler va deixar el pa

a la porta de sa casa i va fer que els lladrucs

i el empinats arbres de la frondosa serra

foren tancats en el mobiliari de la palatina vida

dels Ducs.

Arraulit, sense vergonya, acudeix al crit del més enllà

i veu com els déus s'apiaden de les vanitats dels

rapinyaires.